Girona a la tardor
Sota del pont camina l'aigua trista,
és l'aigua de la pluja de Tots Sants;
el cel és malva i rosa i ametista,
hi ha un or de fulles pels camins forans.
La Seu dreça la pàl·lida harmonia
de pedra grisa vers el cel llunyà,
i l'Àngel guaita la caputxa pia
de Sant Feliu, una miqueta enllà.
Sota les Voltes, la ciutat encesa
és estrident de riures i fanals,
i, cenyida de fosca, la Devesa
dreça milers de branques immortals.
Fa una boira que sembla un vel de fada,
sonen el clarinet i el tamborí...
I el cor, com una nit molt estrellada,
espera l'hora d'estimar i llanguir.