Fou així mateix asil de penyes teatrals el Cafè de l'Òpera, a la Rambla dels Caputxins. Hi tinc passades moltes hores i, actualment, quan hi entro, em meravello que encara s'aguanti. Els seus miralls, amb heroïnes d'òpera glaçades al fluora, són dignes d'un museu. Fa uns quinze anys, vaig intentar convèncer el propietari, senyor Dòria, que els vengués al Cercle del Liceu, on haurien fet la mar de goig, aveïnant les magistrals pintures de Ramon Casas. Però l'amo de l'establiment era gelós dels seus miralls, els estimava, i no seré jo qui el critiqui. Això no obstant, en una de les meves darreres estades al Cafè de l'Òpera he vist ja trencat i emplastrat un dels miralls. Damunt dels altres, desembarassadament i amb blanc d'Espanya, s'hi anuncien les especialitats de la casa... Cal dir que el cafè que un dia feia honor al seu nom servint ressopons a la sortida del Liceu s'ha convertit en fòrum popular, preferentment ple d'emigrats llatinoamericans i africans, costat per costat amb els clients indígenes adscrits a la bohèmia i a la contracultura. Vet aquí un fenomen per a estudi dels sociòlegs: la tendresa que les novíssimes generacions senten pels cafès tranuitats i decadents.