Feia un any, just després de casar-se, que en Joan regentava el bar Triana, al barri de Son Espanyolet, un local que feia cantonada i que agafava el nom d'un dels carrers on estava situat. El tenia gairebé a tocar de casa i era ampli i lluminós. Quan va veure que el llogaven, no s'ho va pensar un instant. Feia temps que li rodava pel cap deixar de fer de picapedrer. Encara, però, no se sentia amb cor d'agafar la navalla i la brotxa i tornar al seu primer ofici. Massa records. Tot necessitava temps. Darrere la barra, trobaria la feina distreta que li agradava, el tracte amb la gent, la conversa i, sobretot, no tenir amo.
Obria a trenc d'alba i si, en entrar la nit, l'ambient era agradable, no tenia cap pressa a plegar. Quan els clients no li feien el pes, baixava la reixa tres pams perquè es donassin per assabentats que frissava d'arribar a casa i estar amb la dona. Na Pepa. Vés a saber com estava, en aquells moments. Va tancar els ulls, mentre apurava el darrer glop de conyac. Després, va deixar la copa bruta dins l'escurador.