ESCENA VI
Els mateixos i GLÒRIA.
GLÒRIA:
D'això se'n diu patir! Males monedes!
Que mal profit els facin! Quina gent!
dos lletugues, tres naps i quatre bledes,
tot a pes d'or! I encar no està contenta. (A Roser.)
Agafa'm el cistell! Què fas parada?
I tu, sant cares-tristes, que no et mous?
M'han tret la pell, m'han saquejada!
Saps a quant va mitja dotzena d'ous?
ANDREU:
Jo?...
GLÒRIA:
És clar, tu no saps res!... I aquestes boques!
I encara els ho faig car!
Volen pans de pessic, crispells i coques!
Quins lladres!... Ai, fill meu!... no he fet pas tard?
Què? No ha vingut ningú?... Veuràs, la Marta
ha tingut una mossa: re, un pollet...
Una gitana li tirà la carta,
va dir que fóra noi!... I l'esmolet...
Ah, l'esmolet, sabessis quina aranya!
M'ha fet sis ganivetes, el bandit...
a l'hora de pagar de poc m'escanya...
I aquests dels matalassos!... Els he dit,
els he cridat de tot, no hi ha manera!
No enllesteixen la feina, i jo esperant...
i encara van dient que l'hostalera
és capaç d'estafar l'Esperit Sant!
ANDREU:
Però reposa, sents?, seu i reposa;
quin belluguet de dona! quin patir!...
GLÒRIA:
Sí, sí, reposa... que en trauré gran cosa!
Vejam, com t'ho faries sense mi?
I no ets tu sol! Senyor, és tota la gresca.
Que la senyora Flora té un treball,
que en Santaló no sap el que s'empesca,
que si la ferradura del cavall,
que si el gos s'ha menjat una gallina,
que si la Francisqueta no està bé,
que mossèn Pau s'escanya amb una espina
i han posat sangoneres al barber.
Ja se sap a qui es crida, i s'atabala,
correu cuiteu! la Glòria se n'hi va
i sense ni un respir puja l'escala
i enfila't fins a dalt del campanar.
"És la Glòria, la Glòria..." i tu t'hi aboques
posant desfiles i posant pegats,
i després fes menjar per trenta boques,
serveix, resa el rosari i frega els plats!
(Fa un gran respir, perquè, naturalment,
ha dit tot això amb precipitació; s'assseu
còmodament, estarrufant les faldilles; es
mira el seu marit i la seva germana.)