Encara no ha arribat la pluja. L'aigua de l'Onyar sembla morta, dominada pel llim i el verdet. Als bassals cuegen unes carpes olioses, enllaunades. Piulen els ocells, i les cigales carrisquegen. Pollancres i acàcies, plàtans i lledoners, aboquen les cabelleres al riu, que s'ha convertit en un túnel verd.
Amb prou feines corre l'aigua, per aquest túnel, encara que sí una miqueta d'aire, que fa olor de clorofil·la espatllada. Repenjat a la barana del pont, observo l'aigua agònica, mentre, van passant, veloços, uns ciclistes que aprofiten el capvespre per fer esport. Jo també reprenc el camí, el camí de sempre, que travessa amables camps de conreu abans d'arribar a Quart. La marinada envia olor de pinassa reescalfada. Espatllen el paisatge vagament bucòlic, unes torres elèctriques i el soroll dels automòbils que passen, enllà dels camps, per la carretera. Sota un vell roure, m'aturo una vegada més a contemplar els camps de conreu. Molt a prop d'aquest arbre, hi vivia Miquel Pairolí, un escriptor admirable. Va morir fa uns anys. Escrivia amb estil sòlid i honest. Una prosa lenta i forta, com el roure; clara com la llum matinal; inquietant com l'electricitat.