En quant a les mosses, si bé totes se mostraven afligides i malmirroses, era de témer que no desitjaven sinó que ells les obliguessen a trencar els escrúpols... per força. Diferent de mi, que em creixia el mal humor a mida que s'esvaïa l'aire de tristesa que moments abans semblava abrigar-ho tot, molt més encara quan notava que també a la Coralí semblava que li ballaven les cames al sentir els escatainets de la gralla que, mig de frau, preludiava balls encisadors.
— Jo no sé pas de què es queixa mossèn Jeroni! — exclamà per fi l'Ivo, com sintetisant ses reflexions i tirant al bulto amb tot descaro—: ha salvat la gerra, li han tret el poagre de les cames que bé li serveixen per a predicar... Si l'haguessin rostit com als guetos de Ridols, bé fóra pitjor! Vaja, minyons!, jo crec que, con menos, per l'alegria de que ens l'hagin deixat cru, n'hauríem de ballar una! No ho trobs, Coralí?
Aquella grollera patotxada tingué el resultat perseguit: un tro de veus i riallades coronà el parlament de l'Ivo, qui, animat per l'èxit, s'atansà a la molinera i, prenent-la pel braç, mig de grat mig per força, se l'enrossegà cap al centre del planell, seguit d'altres pocavergonyes que imitaren son exemple.
Instantàneament, ressonaren per aquelles cingleres els gemecs de la gralla, i entremig de la gatzara de crits, riallades i protestes més o menos fingides, ne sobreeixia la veu plena de l'Ivo, corejada pels xiscles enjogassats de la Coralí i altres mosses com ella, fluixes de cervell.
Vaig quedar-me espalmat i tonto, sense saber com prendre-ho, allò que jo judicava com una traïdoria de l'amic i una desaprensió de la mossa. Allavors vaig tenir el primer pressentiment de que Ivo seria l'espina que em picaria tota la vida.