En els miralls que omplien el vestíbul del Principal, n'Antonio hi va veure els anys i la vida. Es va aturar una mil·lèsima de segon. Mantenia les faccions harmonioses, travessades per unes celles gruixudes i un bigoti prou poblat, amb les puntes afinades i arquejades cap als ulls. Era el de sempre. Més el temps. Va sortir al carrer. Era tard i ja no hi havia ni una ànima damunt la vorera. Va deixar endarrere el teatre tancat. Fins a la funció de l'endemà, l'acomodador destil·laria les notes que encara ressonaven dins el seu cervell. Una nit magnífica d'estrena. Una obra intensa que traspuava dolor per transformar-lo en un cant a l'amor. La grandesa de l'existència. L'home caminava amb les mans dins les butxaques de l'abric i amb el coll aixecat fins al capell gastat que el cobria. Cada nit, fes fred o calor, recorria a peu el trajecte des del carrer de la Riera fins al barri de Son Espanyolet.