En el carrer de les Barques, enmig de la València burgesa dels bancs i el modernisme, hi ha el palau dels Ferrer de Pròixita, ara restaurat, molt bé per cert, pel Banco Urquijo. La seua divisa, que es llegeix encara, «Més que el que més», hauria fet les delícies de Llorenç Villalonga i adverteix de quin va ser, alguna volta, el tarannà dels amos. I, per descomptat, hi ha, no molt lluny, el del marquès de Dos Aigües, mostra excelsa del Rococó faller, amb la portada famosa dels atlants i els lleons davall la Verge. Amb el museu ceràmic que ara alberga, la gran carrossa i els petits patis del primer pis, de decoració tènue que convida a prendre el te, és el més parençós, sens dubte, del conjunt.
Però entre tots els palaus de València, jo m'estime sobretot dos patis, els més equilibrats, els més agradosos i frescos, i també els més discrets: el de la Casa Julià, al carrer de Cadirers, ample i profund, amb la verdor justa, ordenada, com un somni plàcid, com una miniatura de l'Arcàdia, i el dels Boïl d'Arenós, senyors de Bétera, també ample, més senyorial, delimitat, que els resumeix a tots en el millor que tenen, com una forma clàssica, amb un encant inoblidable. Al costat seu, hi ha la plaça de la Creu Nova, ara un aparcador, on hi hagué en temps el nucli del call jueu i on, cap al 1505, es va trobar una sinagoga clandestina, succeït que dugué a la foguera la pràctica totalitat de la família de Lluís Vives i que motivà l'assolament d'eixa porció del call. Per això l'àmplia plaça i el nom de la Creu Nova. Una altra història, aquesta esgarrifosa, que ha contat, entre altres, molt bé Jordi Ventura, i que els valencians prefereixen ignorar.