En efecte, tot plegat sentí més avall lladrar un gos, fent reverdir en mon cor l’esperança de trobar un socors. Lo rumor de l’aigua en jornades de set, lo primer cant del rossinyol en la primavera, lo crit de «terra!» després de llarga i tempestuosa navegació, no foren mai tan dolços per mes orelles com aquell lladruc que, mellor que no haguera fet una veu humana, semblà dir-me: «Vina, viatger extraviat, a esta cabana hospitalària: si tens set, ací hi ha un vas de llet per beure; si tens fam, hi ha un bocí de pa per menjar; si tens fred, ací hi ha foc per escalfar-te; si tens son, ací hi ha un pallús per dormir». Açò era ver; de tot hi hagué en la barraca, i lo pa de la taula del rei no em sabria tan bo com aquell pa negre, i no trobaria tan tous com aquell pallús sobre la nua terra, los coixins de ploma d’oca del més ric palau.
L’endemà, 26 d’agost, era diumenge. Me lleví a punta de dia per anar a celebrar la santa missa en Llorts, sufragània d’Ordino.