En arribar ací m'adono que només parlo de les vores, quan Canaletes era, sobretot, el mig de la Rambla. Dir Canaletes, per a milers de barcelonins equivalia a dir futbol. Era allò una mena d'apèndix de Les Corts i de Can Ràbia. La tarda de diumenge del fanàtic es componia d'una primera meitat al camp de futbol i d'una —i en ocasions més interessant— segona meitat a Canaletes. En jornades decisives, el cap de la Rambla bullia. D'haver guanyat l'equip de casa, els dependents del bar no s'entenien de feina servint cerveses, vermuts, orxates. En nits de derrota, els discutidors acèrrims refrescaven la gargamella a la font...
Sovint, per si un xut de l'Alcàntara o bé per si una entremaliada jugada d'en Samitier, per si la Real Unión d'Irún o bé per si l'Europa havien ofert menys resistència de la prevista, els ànims s'escalfaven, les polèmiques pujaven de to i no era rar que la disputa acabés a clatellades. La policia es mantenia sempre amb un ull obert, a punt d'intervenir.
No havent-hi llavors ni televisió ni radio, la gent s'assabentava dels resultats dels partits per les pissarres dels bars i dels periòdics. Canaletes lluïa la cartellera més gran de la ciutat, a la tribuna de la delegació del diari madrileny «El Sol», a la casa que fa costat a la Sastreria Modelo. Passar per allí per a conèixer la marxa dels campionats o de la Copa era un costum d'una infinitat de ciutadans.
Canaletes, àgora. No invariablement futbolística, car també en circumstàncies sorolloses s'hi debatien altres temes. En ocasions, el futbol derivava a la política. A Canaletes, hi feia cap tothom. A dues passes de la Universitat, hi arribaven les manifestacions estudiantines de protesta, malgrat que moltes vegades es dissolguessin davant l'American Bar, tan temptador... Durant la primera guerra europea. Canaletes constituïa la primera estació dels enriquits corridos de Sabadell i de Terrassa, baixats a la capital a viure una nit de platxèria. Agafaven forces en els taulells del Bar Canaletes i del quiosc.
Nogensmenys, la pilota dominava. Un ajuntament de la Dictadura tingué l'acudit de plantar a Canaletes el fanal monumental coronat per una bola que continua presidint l'indret, però que en inaugurar-se va intrigar la gent. Era una obra que no venia a tomb. Posats a cercar significats, els humoristes conclogueren que es tractava d'un monument al futbolista desconegut. Jo crec que hauria estat més encertat dedicar-lo a l'aficionat desconegut, que tantes esperances, tantes il·lusions, tants disgustos i tantes hores portava colgades a la sagrada terra de Canaletes.