Els pagesos, coneixedors experimentats dels canvis del temps, el predeien amb una ullada experta al contorn de les serralades que volten la Plana de Vic. Un cap de núvol al Castell de Gurb, era pluja segura. També amenaçava pluja la Processó d'Arbúcies, una nuvolada que vèiem arrapada al Montseny. Sabien del torb al Pirineu quan l'acumulació de núvols prenia, cel amunt de l'horitzó, la mateixa silueta de la imposant i llunyana serralada. En ocasions, una rara alenada, un fresseig de fulles, un fregadís a l'aire, quasi imperceptible, era prou per anunciar-nos un canvi de temps.
Tinc presents impressions que encara avui m'estremeixen com si les visqués de nou. Els espectaculars temporals d'estiu.
Aquell ràpid i incomprensible ennegriment del cel. Denses nuvolades negres esquinçades pels llamps. La buidor solemne entre llamp i tro. L'esgarrifós esclat de llum amb l'espetec eixordador que fins feia tremolar els murs i vibrar tots els vidres de les finestres. Entre aquell terrabastall espectacular, s'obria pas el so insistent del «toc a bon temps» de les campanes de la ciutat. Era com un clam d'impotència, fent encara més tètrica l'hora tempestuosa que, esporuguit, passava dins les acollidores parets del Cantarell.
El que em trasbalsava, encomanant-me una angoixa quasi invencible, era el que els pagesos anomenaven «el vent de la fam». Era un vent de ponent, càlid, que ho assecava tot i tot ho recremava. Les collites es perdien si aquella alenada abrusadora durava massa dies. S'emparava de l'ànim de les persones una sensació d'asfíxia. Com els sembrats, també patíem aquelles urpades de foc que enrarien l'aire i els ànims. Les tempestes, per espectaculars que fossin, acabaven donant-nos el benefici de la pluja —sempre que no descarregués una pedregada—. Però el «vent de la fam», subratllava la impotència de l'home, i devastava les collites. No hi havia «campanades de bon temps». Només les alenades roents, assolant els camps i filtrant-se por totes les escletxes, omplint-ho tot d'una xafogor asfixiant.