El primer que faig en arribar, es preguntar per on puc accedir al turó de roca del derruït castell, i poc després em trobo pujant les escales que afeixuguen i possibiliten l'ascensió. Des de l'alterosa proa d'aquest vaixell-vigia de l'enrunada fortalesa, i al costal de la reserva d'aigua potable que aporten les fonts veïnes i entranyables del terme, admiro embadalit els baixos i els plans inclinats de la vall de la Dòvia o Dòbia, tots ells treballats, i els més propers al fons per on davalla l'aigua, amb quadres de verdura, cols, enciams, cebes, pèsols i faves, els quals són els uns, una promesa, i els altres, una realitat alimentaria, plena de saborosos atractius. També els ametllers, ja en floració, els avellaners i les sempre verdes oliveres, destaquen, amb majestat, de la terra treballada. En una paraula: la vall és una joia per als ulls, i l'esperit.[...]
I després de donar una última mirada de recança al perdut encant muntanyenc, a les nues roques dels cims, miro i admiro el conjunt de les cases de Pratdip, les quals des d'aquest turó de roca, veig escampades i arrodonides sota l'empara d'ell i de les dues torres que encara resten en peu. Una d'elles, al costat de 1'Ajuntament i de la seva plaça, encara guarda i ennobleix una de les entrades interiors de la població. Les cases amb la grisor de les teules, de les velles i venerables llars, emplenen de serenitat i bonhomia el nostre esperit que no vacil·laria a quedar-s'hi per a poder gaudir més prolongadament d'aquesta pau i tranquil·litat de la qual estan impregnats els carrers i el mateix saludable ambient.