Dosrius
Quan ja les llums se'n van a jóc cansades
i el capvespre es vesteix de clarobscur,
als vells carrers memòries segrestades
de l'avial tocom conten llur fur.
Un vagareig, suspès per mans de fades,
com un penjoll remot plana l'atzur.
Hores reviviscents de les gravades
en la indeleble pàtina del mur.
A cor què vols, s'exalten ben diversos
suggeriments en quietud immersos
en el mall de recòndita fornal!
El vell cloquer dins l'ombra m'allargassa
i en el retruny acústic de la passa
jo em sento menys humà, més immortal.