Després d'acabar lo vell la malastruga rondalla, sortírem de la muntanya, per un collet de roca de foc, a la Guilleria. No sentíreu descriure mai aquella terra dels llops i bandolers? Afigurau's-la que la veieu amb mi des de la pelada roca d'on la mireu, gran i immensa, estendre's a vostres peus fins a les altes muntanyes de Serrallonga, que lluny s'obiren a petits turonets coberts d'alzinars i pinedes, en què blanqueja sols alguna caseta com una blanca vela en la mar d'ones verdoses que brama a mos peus, comparables, per sa munió i rodonesa, als que fan en temps de pluja les formigues pels camins; tots amb sa vermellor de foc que ofèn los ulls, sols amagada per la gran espessor d'arboços i pins que s'encreuen i es fan ombra d'un cap fins a l'altre. Algun cabanyot o campanar vermell com la terra i sos habitants mateixos se veu de lluny en lluny apuntar entre la verdor, i sols la veu respectuosa de ses campanes podrà donar-vos entenent de que no estau en terra d'alarbs ni en cap desert de l'isarda Llíbia, puix sols lo terrabastall de l'arbre que s'esqueixa, l'aüc inarticulat del cabrer vestit amb la samarra, i l'udol del llop que en les vesprades d'hivern, quan està afamat i la naturalesa està més adormida, fa de mal sentir, se senten sonar i trametre amb tremolor de serra en serra. La pastora que us hi veurà passar vos aguaitarà de garbí, sense dir-vos paraula, com si us cregués un llop que volta la ramada.
A mà dreta s'alça espadat i superb, com un gegant de tres caps, Montseny, qual negra ombrassa i alè gelat fa venir los dies d'hivern abans d'hora, i glaça en sa florida los fajols i fenasses vermelloses. Per l'altra banda, com un dret i seguit mur de roques tallat amb ferro, s'aixeca una continuació de les serres de Cabrera, que es veuen oscades més lluny, i allargant-se més fins a on só, en arrocat i altíssim cingle anomenat de la Minyona, per haver-n'hi saltat, segons diuen sense fer-se mal, daltabaix, amb tot que té més de cent canes d'alçària, una donzella, sols per a ésser a temps a casar-se, puix l'hora anava a caure.
Afins los records d'aqueixa terra apar que sien de mala mena. A la dreta del que, venint de Vic, mira a llevant, hi ha les muntanyes en què solia córrer Roc Guinard i la seva cova, que és en la baga del mas anomenat d'Espinzella. Davant, al cor de la Guilleria, hi ha la d'en Serrallonga í la seva casa pairal, que és tal com estava en lo seu temps. Encar més enllanet, un xic a l'esquerra, la del Comerma, que va matar el rector d'Osor, i entre uns pins altíssims que s'hi obiren raja la font, que se li eixugà després, a l'ajupir-s'hi per a beure, tornant-se-li carbó lo pa que al sarró portava, i aon féu vot d'anar a Roma a buscar l'absolució.
Los aucells, que n'hi ha molts i de tota mena, apar que hi canten tristament, de manera que més que refilades semblen ses cantúries sospirs d'un desterrat. I açò que ho tinc ben reparat, per meravella s'hi troba una cara bonica!
I ara que l'heu vist amb mi, tornem a nostra tasca.