Com cada dia, en Joan va veure el recorregut...

Com cada dia, en Joan va veure el recorregut del sol pel camí del cel, mentre ell col·locava pedres feixugues, l'una al costat de l'altra, per aturar el moviment de la terra cap a l'aigua. Construïen un nou mur de contenció al Canal d'Alfons XII, una obra que, feia anys, havia millorat les comunicacions entre Maó i la Mola, quan els temporals de llevant batien la badia. La tramuntana dificultava els moviments dels homes i feia que la feina fos, encara, més dura. Treballaven en silenci, amb els ulls mig tancats. A tocar de l'aigua. Al rerefons, aquella construcció laberíntica que s'integrava dins el paisatge fins a semblar-ne part indestriable. Torres i muralles. Estances i més estances de sostres altíssims i galeries espitllerades. Des que havia començat a treballar-hi, en Joan podia veure com es feien realitat totes aquelles històries que mai no haurien d'haver estat res més que paraules. Ara, podia veure la Mola, tocar-la, respirar-la. Era com un ésser viu que havia crescut i que encara reclamava, de tant en tant, homes com ell, com abans el seu avi i el seu pare, per alimentar el seu perfil monumental. Fins que els vells van decidir tornar a casa, sense recança.