Castelló de la Plana ens produeix una impressió estranya. Des que hi hem posat els peus, ens ha semblat una ciutat coneguda, en la qual no podem sentir-nos forasters de cap manera; hi arribem que fa un sol magnífic, com a final d'un matí que ha començat gris i ennuvolat. Després del fred que hem passat pel camí, el bon temps de Castelló, l'escalfor del sol, la calma de les coses i les persones que veiem pels carrers, ens encomanen una pau interior que atenua el neguit que ens dominava.
A la Comandància -hi hem trobat fàcilment- hi ha una guàrdia de carrabiners joves, forts, armats amb fusells moderns. Deixem l'equipatge en un racó de l'entrada, ajustant-nos, després d'haver-ho col·locat tot al lloc on podia fer menys nosa, a unes disposicions molt encertades del caporal de la guàrdia.
Pugem una escala de casa de senyors, una mica tronada, i arribem a les oficines de reclutament; tot és ordenat, net; ningú no podria endevinar, mirant el terra i les parets, que es tracta d'una dependència oficial. Els oficinistes són amables i faciliten les coses, i hi ha un tinent que coneix molt bé allò que signifiquen els galons que porta a la màniga, i sap atenuar la desorientació dels nous reclutes i els ajuda a passar endavant.
Ens arreglen els papers, ens fan posar la signatura al peu d'uns llargs formularis que no llegim, perquè fet i fet els hauríem de trobar bé, i després ens diuen que cal presentar-nos a l'oficial cap de la Secció de Camuflatge, perquè registri la nostra entrada i ens autoritzi el val per a recollir l'equip.