Encara que un xic tardanes, prenga de bon grat les quatre ratlles que li envio només que per a dir-li la meva admiració per son Llibre de la infantesa, que en compte de minvar ha anat sempre en augment fins a la terça o quarta vegada de llegir-lo. Tot m’ha caigut a l’ull en aqueix ditxós llibre, des del començament del pròleg fins [a] la darrera ratlla; sols que pujava de punt mon enamorament quan vostè parlava de l’esguard tan bell i trist de la castellana [mestressa del castell], quan deia allò de l’anell encisat, del pelegrí i na Caterineta, i arribava al cim al contar-nos del drac i de la coloma que de les tèrboles aigües del gorg de Canigó en sortiren. Oh! Aleshores, si jo hagués sigut de l’àliga, tot volant cap a l’illa encantada, de mar endins, estic segur que m’hauria posat a la finestra de vostè, i, dient «Déu i home», hauria entrat i li hauria dit lo que aprés no es digueren amb la filla del rei que en la finestra el guaitava. I si hagués gosat, no me n’hauria anat sense apetonar-lo.
No pot ser sinó que alguna fada de les que conta vostè li ha donat aquell llenguatge, pus si fos veritat lo que diuen que l’aprengué entre el poble, jo, que en só fill i m’hi he criat, i fins a avui dia i en una terra en què, com la parla catalana, tot és més pur, fins l’aire que aleno, hauria trobat lo trau de parlar-lo tan bonic, i fins ara no m’he vist amb cor d’escriure’n una ratlla. I en prova d’això he esqueixat ara mateix, de desesperat, la primera rondalla que per matar una tarda d’estiu havia escrit.
Però, ja que vostè no ha pas de menester les meves i justes alabances, me’n despedeixo dient-li mon agraïment i el greu que em sap de no poder pagar-li amb res per ara. Plague a Déu que cap a mes velleses puga tornar-li el jornal amb un altre llibre que imitàs lo de vostè, no fos sinó de lluny en lluny!