(Carrer de Sant Pere més Alt i atri del Palau de la Música Catalana, a Barcelona, a la sortida d'un concert. Plou torrencialment; llamps i trons.
Alguns assistents ressaguers hi han quedat assetjats per la pluja. Alguns transeünts hi han buscat sopluig. Hi ha, entre altres, la senyora fortuny i clara, la seva filla, vestides amb distinció, i martí jordana, molt ocupat a escoltar els altres i a prendre notes en una llibreta. Són les nou de la nit d'un dia d'hivern. Toquen hores a l'església veïna.) [...]
([Toni]Obre el paraigua i arrenca a córrer, però ensopega aparatosament amb roseta, la florista. La panera de les flors se'n va en orri. Un llampec enlluernador, seguit d'un tro, il·lumina l'accident.)
roseta. — Pasterada! Tot a can Taps! ¿Que té eissuis al clatei
aquet pera?
toni . — Perdoni... dispensi.
(Fuig corrent.)
roseta, recollint les flors i tomant-les a posar a la panera.—¿És aixòs lo que aprenen als col·lègits de pago? L'estapliment a la missèria! I amb el fangueig que hi ha! Aquesta sí que serà la nit del lloro! Tot per culpa d'un mec que mes valdria...
(S'asseu a terra, recolzada a la columna prop de la senyora fortuny i va arreglant i triant les flors. Té uns divuit anys; va malgirbada i bruteja, sobretot dels cabells. Porta un abrigot curt de mànigues, que li arriba just als genolls. Dessota es veu una brusa d'un color indefinit i un davantal que havia estat blanc. El calçat és miserable. Però, amb tot, el seu rostre i els seus moviments són graciosos.)
senyora fortuny, interrompent-la.—No digui més impertinències, noia; que el meu fill ho ha fet sense voler.
roseta. — Òndia! Ves por on és fill de vostè! Dòs, goiti, ja podria pagar-me la mercancia avariada. Repari quina púrria de clavells! Perquè a mi no me les regalen. Tinc que retratar-me, ¿comprèn el xesto?
(Fa el gest de pagar.)
clara. — Pagar-li les flors? Què s'ha cregut? Per què no anava més
amb compte.
senyora fortuny. — No siguis així, nena. Ella viu de les flors que
ven. Tens dos duros?
(clara forfolla de mala gana el portamonedes.)
Dóna-me'ls.
clara. — Ets de bona fe, mamà!
senyora fortuny. — Et dic que me'ls donis. (Dona els bitllets a roseta.) Té, noia, per les flors fetes malbé.
roseta. — Moltíssimes gràcies, i que Nostre Senyor elss hi conservi i elss hi umenti.
(Besa els bitllets i se'ls guarda en una bossa que porta lligada al cinturó.)