Cançó de la mare
La mare sempre em deia:
—Ai, nen, quan siguis gran
la lluna que em demanes
és lluna que tindràs.
Ara que ja sóc home,
ara que ja sóc gran,
ai!, he perdut la mare,
oh!, la lluna he guanyat.
Mes, la lluna que miro
damunt la meva mà
fa cara de satèl·lit
bastant artificial.
Ara que ja sóc home,
ara que ja sóc gran,
no tinc mare ni lluna;
qui ha parat el parany?