Bon dia a tothom, em dic Manuel Cuyàs Gibert i vaig néixer en aquesta casa on visc ara i on amb algunes intermitències he viscut sempre. [...]
La casa que dic, que tindrà un cert protagonisme en la narració verídica que ara comença, va ser manada construir a la Rambla de Mataró per Antoni Cuyàs Sempere, el rebesavi pirata. El meu pare em corregiria: «pirata, no: corsari». Jo també he provat d’imposar l’apel·latiu correcte entre familiars i amics, però «pirata» sempre ha sortit guanyant, i no hi ha en aquest punt res a fer. [...]
Per què torna, doncs? Ens quedarem amb la incògnita, que ni jo ni el meu pare, que va estudiar a fons la vida del senyor Antoni, no hem pogut mai desentranyar. Direm, per fer-la més profunda, que la casa que el navegant va fer construir no veu el mar, ni per davant ni per darrere. L’intueix, s’hi encara, el té a deu minuts a peu, però no s’alça a primera línia de la costa, com fan la majoria de les construccions dels americanos que per aquells anys també van tornar a Catalunya. [...]
A la Rambla, un carrer en expansió fora de la ciutat antiga, adquireix dues cases veïnes. Les unifica per dins i per fora, instal·la a la planta baixa unes cavallerisses i fa plantar al jardí de la part del darrere una magnoliera i un llimoner, un cop ha comprovat que la botànica més exòtica que preferia no arrela ni fructifica. Crida finalment uns decoradors italians que llavors es belluguen per Barcelona i per alguns punts del Maresme i els dona ordres precises perquè a la planta noble, en una gran habitació que s’obre al carrer, li confeccionin una sala amb papers pintats, miralls, sòcols i un gran llum de gas penjat del sostre, com els salons que ell ha vist a les cases més distingides de Buenos Aires i a la estància San José d’Entre Ríos, propietat d’Urquiza, en la qual havia tingut molta entrada i que va ser construïda amb els maons que les seves bòbiles facturaven.