Anys després, ja més alliçonats, acampàrem durant vuit dies a cala Pola. Hi anàrem amb un camió, un turisme i una moto amb side-car: nois i noies. Plantàrem una magnífica tenda al bosquet que hi ha o —hi havia— prop de la platja. Entre la porta del nostre habitacle i la sorra estenguérem una llarga catifa de les de passadís, provinent de les golfes de casa meva i que havia estat adquirida pel meu besavi quan hagué d'estatjar per una nit el rei Amadeu de Savoia. Ens banyàvem arran de mar en una banyera de zenc. Davant la tenda improvisàrem un monument al Dr. Robert, coronat per un bust de grandària natural d'aquest pròcer; la peça era de guix policromat i havia pertangut a un cert polític de no sé quina barriada de Barcelona. Entràvem al mar, els homes encabits en vells fracs familiars i cofats amb barrets forts; les noies amb vestits de bany històrics, com els que devia dur, a la platja d'Arenys, la rebesàvia del meu benvolgut amic Ferran de Pol. El tercer dia de la nostra estada se'ns acostà la parella de civils, i el més vell del duo ens féu, molt cortès, unes preguntes d'aparença innocent. Després de comprovar que la nostra tenda distava un determinat nombre de metres de l'aigua, els gendarmes ens saludaren i giraren cua, tranquil·litzats, penso. «No, no estàn majaretas», devia concloure entre dents el veterà. Cada dia, una hora o altra, petits grups de gent de la contrada dibuixaven un fris al carener dels dos braços de terra que formen els costats de la cala. Badocs i estàtics, gaudien de l'espectacle. Entre tots nosaltres era en Trabal qui representava aquell «teatre viu» amb més serietat i una riquesa inexhaurible de recursos i de gags improvisats, desconcertants.