Amb son pare fèiem negoci de rodells i carbó, i solíem tenir nostres col·loquis al pati del molí, ombrejat de tells, que venia a ser com una miranda sobre la riera on hi lliscava l'aigua passada, després de saltar, fent núvols d'escuma, per sobre el rodet. Allí hi havia una taula formada per una mola vella, i allí la noia ens solia servir un repàs de pa i llonganissa o formatge, ben regat amb vi verd, de qual manera sellàvem nostres tractes.
Jo m'hi encantava, mirant a la Coralí, feinera i moguda com un esquirol, tan aviat dintre com fora de la casa, donant cap a tot: a la roba que repassava, al despatx dels parroquians, al graduador de la tremuja, i a fer anar d'aire al mosso i a la minyona, sempre amb la mitja rialla als llavis i la contesta prompta sempre. Amb sa cara fresca i roja com una maduixa, son mocador de seda moradenca creuat sobre el pit i els rinxos del color de l'ala del corb, coberts, com tota ella, pel polsim de la farina, talment semblava una borraina besada per la gelada del matí.