Amb la llanterna a la mà, n'Antonio anava obrint, amb pas lent, la foscor del teatre. Nit d'estrena, ple a vessar, l'ambient espès era una barreja de respiracions feixugues, murmuris, frecs imperceptibles de roba i tossides incòmodes. L'home, amb un uniforme que li anava balder, travessava el passadís acompanyat d'una parella que feia tard. El segon acte de La Dolorosa era a punt de començar. Les cortines vermelles es van obrir lentament i l'escenari es va il·luminar de sobte. L'acomodador va tornar a la darrera fila, on feia un moment hi havia deixat les seves filles, na Rosa i na Lola, que, com cada vespre, li havien duit el sopar dins una senalla tapada amb un pedaç blanc. Va quedar dret al seu costat. Passava la mirada de l'escena als rostres extasiats de les dues adolescents que li costaria fer tornar a casa. La música era la passió de n'Antonio i va fer que també fos la dels seus fills. A l'escenari, un frare, amb hàbit blanc, que cerca la inspiració per una Dolorosa que està pintant, i la dona que el deixà per un amor malaguanyat. Deixa'm besar la teva mà generosa, canta ella, penedida, amb emoció, i l'home, desencaixat, amaga la lluita entre el deure i l'amor. La Dolorosa que pinta tindrà el rostre d'ella, impossible d'esborrar de la memòria. Una imatge gairebé idèntica a la que, feia molts anys, va capgirar la vida de l'acomodador del Teatre Principal de Palma i que, en aquells moments, mentre escoltava el duo tràgic que li tallava la respiració, recordava amb els ulls entelats.