A una font
Sota de la verdor sonora del brancatge,
i entre l'herba divina i el reposat ambient,
llisca i tremola el teu melodiós argent
i una pomera et dóna son perfumat ombratge.
Per tal que mantes voltes has reflectit la imatge;
de ma senyora, vull cantar d'un alt accent
que ets més que la llatina Blanchisia transparent
i que és més que Arethusa suau aquest paratge.
I quan la Primavera, de les Gràcies germana,
amb el seu dolç alè rejoveneix el món
i la neu en les cimes i dintre el cor se fon;
quan tornin els aimants per les selves florides,
puguin dir, senyalant tes aigües ennoblides:
—L'Amor féu immortal el nom d'eixa fontana!