A Pairolí, jo el vaig envejar sempre. Per haver-se dedicat tan purament a la literatura. Per haver-se atrevit a contemplar el món des d'un lloc perifèric, indiferent a la indiferència de la societat literària. I per haver estat immune a la seducció mediàtica, que tan bones intencions literàries espatlla. No fugia de l'actualitat (tenia columna diària a El Punt); però no s'hi sotmetia. Retratava l'enrenou social: ara irònic i fred, ara càlid i comprensiu, sempre precís i clar. Destil·lava una seguretat clàssica, de la qual treia la força de voluntat que potser a mi m'ha faltat. És fàcil deixar-se arrossegar per les modes ideològiques i les espirals mediàtiques. En Miquel no va fer cap concessió a la vanitat. Tampoc no va subordinar mai políticament la ploma. Des del primer moment, va saber on volia anar. Al Parnàs, amb els grans de la literatura. Hi reposa.