A mitja tarda va començar el xivarri al vestíbul, previ a l'espectacle. Normalment, els teatres i els cinemes del Paral·lel es feien la competència quant a soroll, a veure qui en feia més. S'havia posat de moda que els cinematògrafs fessin sonar uns timbres de so esquerdat cada vegada que hi havia sessió, quaranta, cinquanta vegades sense parar... Però per cridar l'atenció res com el Soriano, amb les notes estridents del seu gran orgue mecànic de colors llampants i motllures recargolades fins a l'exageració. I uns ninots de cartró, de cara expressiva, de dimensions naturals, amb moviments giratoris i que feien grans cops de platerets. Acostar-se al Soriano valia la pena, el rebombori que feia se sentia des de cent metres a la rodona en qualsevol direcció del Paral·lel.
La Nonnita Serrallac va plantar-se a l'entrada, sota aquella gran lluminària, per fer de cridanera i anunciar les novetats. No li agradava gaire. De vegades ho feia en Tomàs, però últimament cada cop era més difícil trobar-lo en condicions. Va agafar l'altaveu i s'hi va posar amb ganes, com sempre:
—Novetat al Soriano! Novetat al Soriano! Un programa de categoria internacional. Amb notabilitats tan grans com les dels teatres Olympia i Folies Bergére de París, el Wintergarten de Berlín o l'Empire i d'Hipòdrom de Londres... Entrin, senyores i senyors, i vegin la meravella de les meravelles: una, dues, tres, quatre, cinc, sis, set i fins a vuit vegades s'ha d'alçar el teló a petició del públic per aplaudir l'extraordinària amazona oceànica en lluita mortal amb la foca salvatge de l'Antàrtida! Sí, ho han sentit bé! Assisteixin a un suplici cruel, amb un combat marí de debò. Drama entre bèsties i persones al fons del mar protagonitzat per la inigualable i bellíssima Marina, l'amazona dels oceans...