A l'atac i presa de Ripoll, puc dir que no hi vaig prendre part més que com a curiós espectador i, tot lo més, com a sanitari. L'endemà, havent-se recollit una bona quantitat d'armes i municions, se repartiren entre les companyies velles, i amb les que aquestes deixaren s'armaren los novament allistats. En aquestes operacions estàvem a Campdevànol, quan En Martínez Campos, que havia arribat a Ripoll traient foc pels queixals, se'ns tirà a sobre, si bé no amb tanta promptitud que no hi hagués temps de prendre posicions i organitzar alguna resistència.
La companyia en què vaig quedar provisionalment agregat fou situada en lo cementiri del poble que domina el pont del Ter. Era una bona posició. Una muralla d'uns quatre pams d'alt ens permetia fer foc arrecerats.
De bales, moltes n'havia sentides xiular lo dia abans, mes eren bales perdudes, d'aquelles que, havent mancat lo primer blanc, anaven per mont allà fins que perdien la força: però allí vaig sentir les intencionades, les de primera mà, que diríem, dirigides dret a buscar-nos el cos, i vaig començar a distingir, per lo xiulet, si eren de Remington o de Bérdan. Les primeres, fines i silencioses, semblaven rompre l'aire de traïdor; les segones, brunzents i fressoses, i miolant a vegades igual que un gatet.