A la memòria de Joaquim Folguera
Amic, aquesta nit tan estelada,
avui jo la voldria passar amb tu:
et trauria la pols de la mirada
i veuries de nou el cel com lluu.
Que l'amistat que et duc no s'enlluerna
davant de la feresa de la mort:
la mort l'ha començat de fer eterna
i l'ha lligada amb el lligam més fort.
Cada segon, cada hora i cada dia
que fuig, em vaig sentint tan a prop teu,
que no sé si la mort també m'occia
o si et duc, mort i tot, a dintre meu.
Embulla'm els cabells, que al cor em resta
el dubte de si ets mort o vius encar:
la teva mà damunt la meva testa
amb la seva fredor m'ho pot dir clar.
Però, en mirar llavors la teva cara
i en veure aquest somriure amb què ha quedat,
sentiré córrer per ma carn avara
frisaments de triomf d'eternitat.