A Josep Carner
Ni un moviment lentíssim torba l'aire
d'aquest ensopiment decebedor:
Vós ja ho sabeu, Carner, i no fa gaire
que ho heu plorat amb un darrer dolor:
—Que lluny, que lluny, Déu meu, aquells bells dies.
Com passa el temps deixant només neguits,
quin cansament mes llarg omple mes vies,
fantasmes fugitius poblen mes nits...
Oh, si la mort que, dura, m'ha fet viure
tantes vides distintes en tants anys,
em tornava només aquell somriure,
els amics, les amigues, els afanys...
I havent pregat així, qui dubtaria
de tornar-vos-ho tot en un moment:
i us perdeu en la grisa llunyania
com el full de paper que s'endú el vent.
¿Què feu al cel si els àngels centralistes
ja no us deixen escriure en català,
o amb la grafia antiga, els mes puristes,
us fan escriure, amich, sense parar?
¿Ja no llegiu diaris de províncies
com aquells temps de tendre adolescent?
Ja estareu fent tota una pluja d'odes
a les noies del cel, cuita-corrent...
¿Preneu cafè amb la dama del tramvia?
¿O feu una auca nova d'en Gaudí?
¿O empiocat per la malenconia
esfulleu les poncelles del jardí?
¿O en aquella tan dolça Barcelona,
rient i fent brometa a l'Ateneu,
encara el senyor Prat us telefona:
—Penseu a fer l'article de La Veu!—?
¿O amb mossèn Costa en platges perfumades
basteu les fruites d'un estiu feliç
o bé, al captard, tasteu les melmelades
de préssecs i albercocs del paradís?
¿O amb en Guerau i ja sense recança,
que cap neguit ni feina no us empeny,
xerreu tranquils sota els pollancs de França
o sota els avets gòtics del Montseny?
Amunt i avall d'un passeig impalpable,
jo us veig com sempre, amb els amics, mudat,
rient-vos de tan lluny, i sempre afable,
de les dites i els fets de la ciutat...
Si, amb tot, l'enyorament us ensopia,
una tarda d'hivern que faci fred,
per deixondir-vos de la melangia,
confegiu l'estructura d'un sonet...
I guardeu-me'l, desat, al vostre estatge,
fins al dia que em vagui de morir:
amb gust faria aquest darrer viatge,
jo, temorenc, per poder-lo llegir.
Aquí, de fet, no ens hi matem pas gaire,
no ens sotragueja joia ni dolor,
ni un moviment lentíssim torba l'aire
d'aquest ensopiment decebedor.