A Francesc Macià
Aquesta nit, lluny de la llar paterna,
sense la mar, ni els fills, ni un trist bressol,
té una claror de mort que m'enlluerna
i no voldria que em deixessis sol.
He passat tants Nadals al teu devora
que un de més sense tu em faria por.
Tants tanys de mi com he perdut alhora
i amb tu al costat em torno a sentir jo.
Que si, un Nadal, la meva mà un xic balba
gosà tancar, esborronada, els teus ulls,
a teva em mostra el camí sense esculls,
obrint els meus al primer raig de l'alba
que esquinça el cel com un punyal gebrat
i encén al llavi un crit de llibertat.