Columna Edicions (Barcelona), 2002
Era l'hora de les guitarres i les palmes quan vam sortir a la plaça. Un gitano alt i prim —rostre xuclat, cos de ballarí i cabell negre i arrissat, llarguíssim— tocava amb poca traça al ritme que li marcaven les palmes de quatre amics asseguts en un banc, els culs al respatller i els peus al seient. Sonava fatal, però estaven embalats i no semblava que els importés gaire. Uns quants turistes se'ls miraven embadalits i els feien fotos. La caixa tancada de la plaça Reial feia que tot plegat ressonés com si hi hagués desenes de guitarres. Vaig pensar que, al cap i a la fi, era millor allò que la bogeria dels bongueros, capaços de passar-se hores i hores atacant un ritme monòton i eixordador. Ho anava a comentar a l'Alba, però em vaig adonar a temps que no estava per orgues. Va passar pel costat de la font sense ni veure-la i va enfilar cap a la Rambla a pas accelerat.
Em vaig quedar a casa la resta del dia, disfrutant de la meva recuperada solitud i de l'espectacle habitual de la plaça, infinitament millor que qualsevol programació televisiva: la més variada fauna urbana tancada en una capsa de sabates de mida gegant. M'agrada la plaça Reial, potser perquè és l'única plaça uniforme, autènticament democràtica, de Barcelona. Totes les cases són iguals, fetes amb motllo, sense esglésies ni edificis oficials que molestin o que decantin la balança cap a la monumentalitat. Alguns, com el dibuixant Nazario, il·lustre veí de la plaça, la consideren «la sala d'estar de Barcelona»; altres, més tètrics, prefereixen comparar-la amb el pati de la presó Model. En qualsevol cas, està clar que la plaça és un món tancat, únic, on el temps sembla passar d'una manera diferent que a la resta de la ciutat.
M'agrada, quan fa sol, caminar vora el mar pel passeig de la Barceloneta, potser perquè em produeix una sensació contradictòria, mig urbana i mig marinera. D'alguna manera em fa sentir com si estigués enganyant la ciutat, com si aconseguís travessar una porta invisible i treure el cap a un altre món. A una banda hi ha un barri popular, amb carrers estrets, cases baixes, olor de mar i roba estesa, amb restaurants on es menja bon peix, cambrers que tempten la gent que passa amb promeses de menjars fabulosos («el millor arròs de la ciutat!», «les millors gambes del món!»), gats famèlics, gent que es busca la vida i cotxes que circulen deixant enrere un rastre de fum i d'indiferència. A l'altra banda hi ha el Port Vell, un mar tancat, de pagament, ple de iots ancorats i embolicats a l'espera de l'estiu, amb les veles plegades i les portes barrades, com una promesa de somnis a termini fix. Per aquests molls ja no s'hi veuen ni contenidors, ni grues ni descarregadors; tan sols nois que fan equilibris amb l'skate o que passegen gossos enmig d'un ambient dissenyat per al lleure, vells que prenen el sol, grups d'escolars esvalotats i turistes que suen a raig mentre mesuren sobre el mapa el que encara els falta per arribar a la terra promesa de la platja. Al fons, entre un bosc de màstils, s'entreveu Barcelona, una ciutat situada en un escenari de llibre, limitada ben clarament pel mar Mediterrani, dos rius —el Besòs i el Llobregat— i dos turons —Montjuïc i el Tibidabo—. Al mig, l'efervescència dels diferents barris dóna identitat a una aglomeració que s'insinua des del Port Vell, mostrant la millor postal de la ciutat: les elegants façanes del passeig de Colom, les palmeres de disseny, l'estàtua de la Mercè al capdamunt de l'església, la cicatriu de la Via Laietana, l'agulla de la catedral, els campanars de Santa Maria del Mar i l'estàtua de Colom que balla per damunt de teulades i terrats. Només hi falta alguna cosa de Gaudí i una samarreta del Barça per fer feliç qualsevol turista.
Pedrís de Gaudí
Ha caigut una ampolla. Al carrer no hi ha prou fanals. Als coloms disposats a emprendre el vol, no els ha de mancar recompensa, tanta és la foscor que hi ha. Els llamps que apareixen a l'horitzó de tant en tant provenen de núvols que avancen, avancen. Des d'ahir a la nit que plou. El terra, cent capes hi hagi, tot és un bassal on xipollegen oques com lluernes. Al girant d'un carreró humit, impregnat de perfums, Hans Christian Andersen em fa senyes amb el barret i el paraigua. M'hi apropo.
—Per a escriure bé —comença— cal tenir el cos en posició perpendicular al seient, sense recolzar-lo al cantell de la taula i sempre descansant damunt el braç esquerre. El cap, constantment alçat. El pit, dret, i les cames, en posició obliqua. La ploma ha d'ésser aguantada amb els tres dits primers de la mà dreta, de manera que l'índex s'adapti amb naturalitat al llarg del portaploma...
Em venien ganes d'interrompre'l i relatar-li que els castells medievals eren construccions inexpugnables. Que, els fossats, els franquejaven amb l'ajut de ponts llevadissos que només eren aixecats al capvespre. Que, a la cresta dels atrinxeraments, hi posen sacs de sorra. Que, si l'enemic s'apropa, cal detenir-lo, que, si s'amaga, cal batre'l darrera tota mena d'obstacles.
Però Andersen havia canviat oportunament de conversa i m'explicava les meravelles de l'ull humà per tal com havia començat a apuntar el dia.
—¿Tu ets dels que van viure a Formentera? —em va preguntar rient.
—Un parell d'anys —vaig dir, com qui exhibeix velles cicatrius de guerra.
Els anys de Formentera quedaven lluny. La comuna de La Mola, les oliveres de branques llarguíssimes, les cases de pedra, els pins, la Fonda Pepe, les cales d'aigua transparent, el Blue Bar, la llum daurada de la posta, l'aire calent, els amics de sempre, les dones, els porros, els àcids, la música, les festes a la llum de la lluna... Tot quedava molt enrere, però encara recordava perfectament aquella barreja única de l'illa, aquell ambient mig africà i mig mediterrani... I també aquella cançó del Pau Riba: «Si passeu mai per davant de casa / no deixeu mai d'entrar una estona: / Ens ajaurem al sol sota les branques / de la més gran de les figueres. / Ens asseurem al sol sota les parres, / o sota un pi o una olivera, / i deixarem que les abelles / se'ns enduguin els pensaments / al rusc per fer-ne mel.» Els pensaments convertits en mel... Eren sens dubte uns altres temps.
—Devia ser massa, ¿no? —la Laia va posar ulls de somiadora—. Sempre que sento parlar d'aquells anys em fa ràbia no haver nascut abans.
—Formentera encara és allà —li vaig dir.
—Algun dia hi aniré, però segur que ja no és el mateix... —la Laia es va mossegar el llavi i va accentuar els ulls de somiadora—. Uns amics meus van anar l'any passat a La Mola i es van trobar que el molí on havien viscut Pau Riba, Bob Dylan i companyia pertany ara a una fundació oficial. L'han restaurat a fons, han netejat els voltants, però està tancat a pany i clau... Van tenir ganes d'esbotzar la porta i ocupar-lo, però hi havia un vigilant i van haver de desistir.
De sobte vaig ser conscient que Formentera representava per a la Laia el que per a mi Zanzíbar: un paradís mitificat on res no desentonava.