La Veu de Catalunya (Barcelona), 1933
Postal d'estació
Petita, tot netedat i placidesa. Aquesta estació ni trepida, ni empolsa, ni eixorda. Grans arbres bells i amables li fan ombra i costat. Al voltant s'estenen els prats suaument florits. Un xic enllà clapegen els conreus. Un fons llunyà de muntanyes blavoses dóna relleu als tendríssims turons propers.
Acaba de finar la nit. El primer contacte d'alba. Mestre i senyor del lloc canta dolcíssim el torrent, amagat dintre l'arbreda veïna. I el tren petit, petit, el primer d'aquell dia, surt de l'estació xisclant discretament, modest, respectuós.
Damunt la via morta queden abandonats, inútils, uns vagons resignats i pacients.
Surt el sol, disc roent, un poc desenfocat, darrere l'horitzó que oneja. Els rails prenen una lluminositat ardent. Paral·lels, enlluernadors, es dirigeixen decidits vers un infinit també honrat i modest.
Una obaga a l'estiu
Vista des d'un turó, és una mena de mar verdós, sensible al més lleuger oreig. Adés, sota un cel blau, queda immòbil, estàtica, silent. Més tard, sota una nuvolada, oneja i brama feréstega.
Els matins té frisances suaus que matisen el verd amb variacions infinites. Els capvespres és d'una severitat impressionant. Taca fosca encerclada pels turons veïns, amarats de les darreres clarors de la posta.
Vista de dins és un temple majestuós: pilastres grises altíssimes, esveltes, brunyides sota una celístia maragdina. Naus i més naus de corbes suavíssimes. Perspectiva de verticals perdent-se en fondària i altitud. Tapissos i catifes vellutades (herbei tendríssim damunt d'un sòl de terra humida, negra i flairosa).
Xiscladissa d'ocells xirois, enamorats. Càntics de fonts, melodia monòtona, discreta.
Per ci per llà, clapets de sol espaiats, diminuts, tremoladissos. I, tot d'una rialles profanadores de nimfes indiscretes, armades de mitja lliure de xocolata i dos vasos de zenc. Una..., dues..., tres...., quatre noies ; taques: rosa, blanc, blau, verd poma; amb quatre creus damunt dels pits rosats i virginals.