Cossetània (Valls), 2007
Val la pena de fer una visita a l'Ebre català i d'arribar al Delta. Després de l'abruptesa i de l'escarpament dels estrets, dels cants de treball (diguem, per no idealitzar, del brumir dels motors), de l'activitat de Tortosa i d'Amposta, sorprèn de trobar-se en el gran pla de la calma del paisatge dèltic. Hi ha dies d'estiu, o de tardor, en hores d'albaïna, com diuen allí, que és quan no fa vent, que aquell paisatge manté una immobilitat embadocada, enmig del silenci i com si el món fos acabat de crear. A vegades, si hi ha un tel de boira, les muntanyes no es veuen i el cel queda esvaït, llunyà, perduda la volta. De sobte, un vol d'ocells, un raucar de granota, un crit d'home, una rialla d'infant que no se sap d'on surt, indiquen que el Delta batega sempre d'una vida recòndita intensa. Ara, quan bufa el vent del Nord —el de Dalt que en diuen— (el cerç de la Ribera) l'aigua dels estanys s'arrissa, l'espiga de l'arros —si n'hi ha— s'ajeu, les canyes baten, i se sent com un clam de tot allò que el vent castiga, esbojarradament, a cops de sac. En morir el dia, algun cop, les postes de sol amb núvols acolorits, immòbils sobre el Montsià, poden ser d'una considerable sumptuositat.
I la descripció continua —ja que són tres capítols que Don Pere [Coromines], en la seva gran novel·la, consagra a l'Ebre— i va mostrant, embriagat dels bells topònims des que el riu s'eixampla a Benifallet, on comença el terme de Tortosa, les planes d'Aldovesta, la muntanya on hi ha la cova del Gall, i més avall la Roca del Lladre i el barranc que baixa de Paüls, «on obren primer la boca que els ulls», fins que passant entre les muntanyes de Barbarreig, la Roca Roja, el barranc de la Caldera i el coll de Som, el riu arriba a l'assut de Xerta on l'aigua tomba, en tota l'amplada del riu, d'una alçaria de quatre o cinc metres, amb estrèpit de cataracta i alçant serrells d'espuma que el sol sovint irisa. Sota aquest salt, el riu té una fondària de 14 metres. És d'aquest barratge que surten els canals que porten l'aigua als vergers de Xerta, Aldover, Tortosa i més avall. El canal de la Dreta (acabat a mitjan segle passat) es connecta amb el d'Amposta i arriba als Alfacs després de recórrer 26 quilòmetres. El de l'Esquerra, més modern, té una llargària semblant. Entre els dos canals poden irrigar-se les 25.000 hectàrees del Delta. Però encara no som al Delta, sinó a Xerta, que és un poble pla com la mà i un temps famós per la qualitat dels seus torrons de mel i avellana. A la façana de l'església té un gràfic indicador de les grans riuades, les riuades que abans de la construcció de les preses de Mequinensa i Riba-roja constituïen el flagell dels pobles riberencs. La més gran de les revingudes, enregistrada de tres o quatre segles ençà, va tenir lloc el 9 d'octubre de 1787. El riu va sobrepujar de deu metres el seu nivell normal, de manera que en algunes poblacions, l'aigua va cobrir les teulades. Moltes cases van caure i el nombre de víctimes es comptà per centenars. Un esdeveniment encara més devastador que la catastròfica riuada, en l'aspecte econòmic, s'escaigué un segle i mig abans, el 1610, amb l'expulsió dels moriscos. Ascó, Benissanet, Miravet i altres pobles van quedar sense una ànima, o, almenys, sense ningú per a treballar la terra. Va ser una ruïna total. El repoblament i la cessió de les terres (per a la qual fou autoritzat l'escrivà de Benissanet Gil de Frederich, avantpassat del famós dominicà tortosí Francesc Gil de Frederich i Sants, el Màrtir del Tonquín beatificat per Pius X), va ser cosa de molts anys i plena de dificultats.
Les comportes de l'assut de Xerta van permetre, des d'uns temps que gairebé es podrien qualificar d'immemorials, que les barques i els llaguts salvessin fàcilment la diferencia de nivell de les aigües produïda pel barratge. Durant la darrera guerra civil, les comportes es van fer malbé i no han estat reparades. I ara, si una embarcació ha de passar d'un nivell a l'altre (com en el cas dels iols que van prendre part als tres Cursus Hiberus Mare Nostrum) cal Déu i ajut, és a dir, cordes, politges i, sobretot, manya i força de braços.
Essent el primer de la península Ibérica i el segon de la Mediterránia, el delta de l'Ebre constitueix el pla, llunyà i humit migdia de Catalunya. D'una extensió de 400 quilòmetres quadrats, entre terra i estanys, té la forma d'un triangle equilàter els vèrtexs del qual serien Amposta, Sant Carles de la Ràpita i l'illa de Buda, amb la hipotenusa representada per la línia de la carretera de Barcelona a València (el tros que hi ha de l'Ampolla a Sant Carles).
Aquesta gran planura, solcada pels canals i les innombrables sèquies de reg, s'allarga 25 quilòmetres de nord a sud i uns 30 de llevant a ponent. Entre les grans feixes dels arrossars, llisquen els aiguamolls, brillen els estanys i verdegen al sol les llances dels canyars, les mates de jonc i la forra espessa dels tamarius i les herbes d'aigua. El Delta, si oblidem el litoral, té un cinyell relativament allunyat de muntanyes format pel massís del Montsià, els ports de Beseit, amb el Caro, i el coll de l'Alba. La fauna vertebrada del Delta compta amb 316 espècies, de les quals corresponen 35 a peixos, 5 a amfibis, 12 a rèptils, 27 a mamífers i, cosa que deixa barratibat, 237 espècies volàtils. Entre els peixos abunden les anguiles i les carpes, les sabogues i les madrilles, així com la moixarra i el llobarro. Pel que fa als volàtils, permanents o de pas, el Delta és un veritable parc natural, gairebé un paradís, sobretot durant el temps de veda. Totes les aus que un és capaç d'imaginar (amb l'excepció potser de la perdiu i de l'àguila) hi són representades, del gran bernat pescaire al petit ullet de bou, passant per la garsa reial, l'ànec salvatge, la fotja, l'ibis, el flamenc...
Quan, a principis del segle, el pont que ara enllaça les dues Móres no existia, i era una barcassa la que permetia de passar d'una riba a l'altra, Móra d'Ebre va ser un port de llaguts que feia puntes al de Tortosa. Comptava amb bons calafats i hàbils mestres d'aixa. I excel·lents patrons de riu per a comanar aqueixes embarcacions que ara, en el record dels vells, comencen a semblar fabuloses. El llagut (que els riberencs pronuncien «llaüt») va ser, durant segles, una mena de tren fluvial que baixava i pujava, transportant gent i mercaderia. Per a baixar, rai. La força del corrent el feia lliscar, bé que sovint els llaguters (quatre o cinc, ultra el minyó i el patró que timonejava) utilitzaven els rems i, en certs llocs, la barra o perxa. Per a remuntar el riu contra corrent, podia desplegar dues veles —la gàbia i el trau— sempre que el vent vingués de popa. Altrament, el llagut sirgava gràcies a l'esforç d'una cavalleria, o dels mateixos llaguters, que, peonant, estiraven la grossa corda, la sègola, amarrada a la punta del pal, l'únic màstic plantat al mig del llagut. Qui no ho ha vist, gairebé no s'ho pot creure. Calia avançar, a força de pit —més que no de braços—, per l'estret camí de sirga, obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en l'espadat d'un congost... Veure'ls sirgar pel pas de l'Ase o pel de Barrufemes feia estremir. L'extrem de la sègola se l'entrecreuaven als muscles protegits per uns coixinets anomenats pròpiament muscleres. No podien recular ni que haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega, la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni. Quan passaven per davant d'entradors i pedrers on hi havia dones que rentaven, els llaguters, si anaven, descansadament, riu avall, les «florejaven». Però, quines «flors»! I el que elles responien, sobretot si eren casades i del morro fort, no shauria pogut dir tampoc davant d'una mare. Jo encara recordo haver vist, de petit, colles de llaguters estirant la sègola. Avançaven encorbats, caixuts, arromangats, renegant, vestits de parracs, talment una cordada d'esclaus, precedits pel cap de colla, el daliner, dit així perquè portava una vareta de ferro, el dalí, que li servia per a defensar-se dels gossos. El patró, que duia una gorra negra de visera, de tant en tant cridava: «Aguanta, sègola!» Si anant amunt, o anant avall, trobaven boira —cosa freqüent a la tardor o a l'hivern— anunciaven el seu pas amb tocs de corn els quals retrunyien, apocalíptics, per valls i muntanyes. Els pagesos vells diuen que sentir en una matinada d'hivern —de boira, pluja o vent— els tocs del corn d'un llagut, feia posar la pell de gallina. Tot el que en dies de mal temps, aigües amunt, era cridòria i renegadissa, esdevenia silenci i voluptat, un dia d'estiu, aigües avall, cap al tard, de cara a les llums enceses de la posta i al descans. A la proa, sobre la coberta bombada de la sama, s'hi veia sovint un gos pelut; els llaguters, de cara al patró, empunyaven el rem —un rem que no sempre movien—; el patró, amb l'arjau entre les cames, encenia mig caliquenyo... Agombolat per la cançó del riu (perquè el riu no para mai de cantar), enmig del refull, reflectit en l'aigua multicolor, la visió del llagut era, com diu la bona gent, més bonica que cap pintura...