Curial i Publicació de l’Abadia de Montserrat (Barcelona), 1995
Per quanta gràcia en si diu, grata sia
la Musa en pròpies veus més agraciada
vui, per son crèdit nou, a les nou dada,
parlant amb catalana parleria.
De qui los rics quilats en quants avia,
si ben provats als tocs de l'alborada,
amb lo actiu foc de ben conceptuada
acrisola en son pit lo gran Garcia.
Que si Valls foguejà, Garçó Garceni
de tot son seny lo món dóna fiança
plora als fums d'aquell foc tot jove engany,
fent d'errors corregits son crescut guany,
com ho és polir les prendes de l'ingeni
en lo taller de la Desconfiança.
Prova la primavera l'esperança:
d'ella fia lo abril en ses verdures;
prova lo cel benigne amb ses llums pures
del mar ja la inquietud, ja la bonança.
Prova dels equinoccis la balança
del fred i calor vàries mesures;
i proven fins d'Amor les conjectures
o bé fiant o bé amb Desconfiança.
De la bezoar i de la trompa armada
del unicorn se prova a l'experiència
del més actiu verí, remei al dany.
I proves, vui, al toc de l'Alma Sciència,
en la noble Acadèmia Desconfiada,
de tot geni estudiós lo major guany.
Al siti de Barcelona de 1697
Amb breus renglons tot nostre siti escric:
la bomba dia i nit en espetec,
frares i dones tots en un aplec,
i totes les caputxes en bolic.
Lo sagrat i profà arrasat a un pic,
la dalla de la mort en verd i sec,
lo enemic importú del fosso a frec,
per rabiós de vençut bat son despic.
Lo príncep, animant son mando flac,
cremant lo poble i pobre, en llealtat ric,
los cavalls batent grans fugint del foc.
Otassa i altres fals fa Fatembac,
tor tèrcio amb triünfos mil de l'enemic,
l plaça del virrei vist dol i joc.
Uns diuen que tenim Rei,
altres que Rei no tenim;
uns diuen que amb llei vivim,
altres que vivim sense llei;
uns diuen tenim virrei,
altres que virrei no hi ha;
uns diuen que prest plourà,
altres que no plourà diuen;
uns se'n ploren, altres riuen:
Déu no ho vulla remediar?
Los jutges per governar
venen la pàtria i la sang;
aquest principat és franc:
no vos deixeu enganyar.
Penúria de carn tenim,
penúria de vi passam,
tot és car quan embocam,
d'oli, peix i foc patim;
glorioses faltes sentim
per justa causa final,
gastam deu per un ral,
però amb ferma fe a porfia,
passant per la Boqueria
nos ne anam a l'Hospital.
A la fama catalana, única sibil·la barcelonesa
«La llengua catalana es parla poc,
los cisnes del Besós tenen rom bec
perquè ses muses són mosses de rec,
les més ensabonades per lo lloch.»
En experimental pedra de toc
d'est argument, quillats provava un llec,
dient: «Jo sibil·la alguna no conec,
ni catalana Safo sé tampoc,
Driada o Phitonisa en gruta o buc
que ni oràculos don des d'un buirac:
o solte'm qui més sàpia lo que dic.»
Responguí: «Tenim Safo, i tot dir puc,
que acalle son mordaç xaric-xarac
en la rara sibil·la tecla antic.»