Museus (Reus), 2004
... amb motiu de la seva mort, em van manar que escrivís un article que es titularia, d'acord amb l'encàrrec, "El Gabriel Ferrater de Reus". En aquest article —el vaig fer— jo havia de donar notícia seva corresponent als anys que ell va viure aquí, va estar domiciliat aquí. Sempre he protestat -dèbilment- que m'atribuïssin una gran amistat amb el Gabriel. Jo de qui era amic i company —de col·legi primari i de curs a l'Institut— era del seu germà Joan, dos anys més jove que ell i un any més jove que jo. Precisament, anant -més tard- a visitar el Joan, que feia repòs prescrit al mas del Picarany, per allà a la meitat dels anys cinquanta, vaig veure, sota els pins, com si diguéssim abandonat -que no ho estava- un oli a mig fer, posat en un cavallet. Amb el Joan passejàvem xerrant i vam topar amb el cavallet. Jo vaig fer la meva lleugera exclamació de sorpresa (que no hauria fet si hagués passat un conill silvestre o haguéssim ensopegat amb una rotllana de pebrassos) i li vaig preguntar si ell pintava, cosa que no m'hauria sorprès perquè tant ell com el seu germà eren dels nois que dibuixaven millor els ninots que van per les llibretes i papers de classe.
—No, no —em va contestar el Joan amb un cert nerviosisme—. Però no ho diguis a ningú, sents? —em digué amb vehemència—. El Gabriel no vol que ningú sàpiga que pinta. Ho fa perquè vol saber com solucionen els problemes els pintors i no res més.
Jo em vaig mirar el quadre distretament. Vaig veure les soques dels pins protagonistes i de moment em pensava que, barrejades amb les soques, s'hi veia alguna barra de ferro plantada però torta en una pista de tennis que tenien negligida. No ho vaig aclarir, ni m'interessava, la veritat.
El mèrit (?) que em concedeix haver vist una d'aquestes pintures a mig fer, l'utilitzo per dir que el valor pictòric d'aquests quadres està per calibrar i per demostrar. Però sigui quin sigui aquest valor pictòric, per factors relatius, són valuosos —no cal que exagerem, per això— perquè resulten testimoni evident de la reverència del Gabriel —tan acusat d'irreverent— per tot art al qual s'aproximà. No volia fer crítica d'art sense saber, o intentar saber, alguna part de les dificultats que la realització d'aquell art comporten. I encara que només parlem d'un intent (no d'un intent creatiu), el seu respecte i responsabilitat són evidents. I això és el que el va empènyer a realitzar aquestes obres; tempteig, assaig, exercici, experiment, sondeig, però mai amb intenció creadora —com ell mateix va dir a Joan Ferrater i a Josep Maria de Martín—, és a dir: les sis obres que ara ens ocupen i preocupen.