Edicions Destino (Barcelona), 1974
Situant-vos en un lloc o altre de Pení, és perfectament fàcil d'imaginar que, en un moment determinat de la història dels Pirineus, s'hauria pogut produir, en el coll de la Vinya Vella, una enorme, grandiosa ensulsiada —una ensulsiada de milions i milions de tones de pedres— a conseqüència de la qual hauria estat factible d'anar, per mar, del golf de Roses al de la Selva. Us ho imagineu?... No? De tota manera, cataclismes voluminosos s'han produït i es produeixen en el món, Mare de Déu! Les coses d'aparença més sòlida resulten a la llarga incertes. El granit més compacte es converteix en sauló descompost, sorrenc. Les convulsions geològiques són, en definitiva, una qüestió de paciència.
I bé: si imaginéssiu el que deia fa un moment, veuríeu allà on vaig de seguida: veuríeu que l'extrem nord-est de la península, els contraforts orientals dels Pirineus haurien pogut formar una illa. Si algun dia —us recomano l'excursió— pugeu als Simonets, que són les puntes més altes del dors de Peni i per tant els llocs més elevats del territori a què faig referència, difícilment us podreu sostreure a la il·lusió que us trobeu en una illa. Dels Simonets estant, la vostra mirada abassegarà una circumferència limitada, en un vuitanta per cent, pel cel i la mar. Hi sentíreu, sobretot, les sensacions que donen les illes: una obsessió de recolliment, una seguretat —real o fictícia— i un sentiment de llunyania, la convicció, tan satisfactòria, que la gent que no té la sort de viure-hi és d'una infelicitat completa.
Però el territori de Cadaqués no és pas una illa: és una península. És una península que té com a característica essencial la d'ésser difícilment assequible per terra, d'una comunicació amb l'interior desproveïda d'amenitat, incomodíssima durant segles: per a anar de Cadaqués a l'Empordà no hi ha hagut més que camins de cabres, corriols impossibles. Pení i els Bufadors han tancat totes les sortides terrestres de Cadaqués, i han donat al pas per sa Cruïlla una consideració gairebé mítica. Per a anar o venir de Cadaqués, no hi hagué altra manera, durant anys i panys, que anar a peu. Així, doncs, el fet de trobar-se Cadaqués en una península no li ha servit, a penes, per a res. Potser encara l'ha aïllada més i ha accentuat en els seus habitants els sentiments insulars. Del cantó de terra sempre hi ha hagut la por de veure venir gent estranya, lleis incomprensibles, el temor de veure's involucrat en qüestions extravagants, doloroses o inexplicables, desproveïdes, en tot cas, de sentit.
L'única porta de sortida de Cadaqués fou, doncs, la mar. Per la mar li arribà tot: les penes i les glòries, els planys i la bona vida. Cadaqués és una illa: la seva història i la seva manera d'ésser només poden comprendre's considerant aquest país com una illa.
El paisatge de Cadaqués em fa pensar sempre en la setmana santa, em crea constantment l'obsessió del dijous i del divendres sants. Prengui això l'amable lector com una interpretació merament subjectiva —produïda probablement per la presència de les oliveres, el cromo de Getsemaní, l'olor de les herbes florides, sobretot de la farigola, el vent de la Pàssia, l'aigua tan freda de les cisternes, l'herba verda, sota les oliveres i les floretes, la tendresa dels blaus del cel, aquella barreja de decrepitud retorta i de la tibantor de la petulant jovenesa de la primavera—. En aquest paratge de Sant Baldiri i del fossar de Cadaqués, hi veig la quinta essència d'aquesta obscuritat aparentment tan clara que és la vida en el Mediterrani, terrenal i angèlica, pobra i solar, prodigiosa i miserable —la quinta essència de la nostra vida.
La plaça porticada de Banyoles — que en definitiva s'ha mantingut intacta — és una meravella. Jo n'estic enamorat. Em sembla que és una de les poques coses acabades, urbanísticament parlant, d'aquest bisbat. En aquests rodals, de paisatge tan prodigiós, tot és inacabat, anàrquic, angoixosament frustrat, d'un desordre extern corresponent a la mentalitat humana. A Banyoles us trobeu amb aquesta plaça. Si jo pogués, hi viuria—i exactament passaria una gran part del dia i de la nit en aquesta plaça. Em faria el mateix efecte que si visqués a Itàlia—quan estaria cansat de la fonda o dels cafès, passejaria per sota els arcs. Veure el món exterior a través d'aquests arcs és més normatiu que el desori de la Universitat. Demanaria a l'autoritat municipal de torn que posés al mig de la plaça un raig d'aigua que ens recordés el color de les fulles d'aulina i de roure alternat amb el color dels faigs que es veuen al cor de la Garrotxa. Voltats de bancs i de caixes d'estalvi i de botigues, aquests colors donarien a Banyoles una compensació que explicaria el seu esperit d'una manera prou aproximada. És gairebé segur no me'n farien cas. Seria igual. Jo continuaria passejant per la plaça. A l'hora de sopar, arribaria a la Fonda de la Flora, que potser s'ha modernitzat massa, i em servirien una soupe à l'oignon i un boeuf à la mode — i una ampolla de Borgonya — prèviament encarregats. Em trauria cinquanta anys de sobre. Quan un és vell, l'obligació es treure's anys de sobre — encara que només sigui un instant.
L'actual església parroquial de la població és l'antiga església del monestir, però les reconstruccions i les reformes que s'hi han fet la fan irreconeixedora. El que semblava haver quedat més clar, que era l'absis exterior, ha estat objecte d'edificacions sobreposades, que són horripilants i incomprensibles.
Ara, situats en aquesta església, la primera cosa que se us acudirà es demanar on era el monestir adjacent. No us hi amoïneu: del monestir, no en trobareu ni els límits: absolutament res. Tot ha estat destruït i arrasat. El monestir i les seves dependències eren, naturalment, al voltant de l'església. Però als voltants de l'església no hi ha res que recordi amb un qualsevol detall la vella institució. Aquest és un país de ruïnes. Amb la particularitat, relacionada amb Amer, que aquí ni tan sols hi ha ruïnes: no hi ha res. Així, doncs, un qualsevol treball que s'intentés destinat a la reconstrucció d'aquest vell establiment —encara que només fos una reconstrucció literària— seria una pura il·lusió de l'esperit.
Aquests abats s'acabaren, perquè en un moment determinat, el 922, acordaren de traslladar-se de Sant Medir a Amer, on començaren les obres d'un altre monestir que anomenaren de Santa Maria. Fou una emigració devers un lloc notòriament més ric. Es desconeixen les raons precises del desplaçament, però no costa gens de veure que hi intervingueren l'emplaçament frondós del lloc, una temperatura més favorable produïda per l'abrigall de les muntanyes i l'abundància d'aigua, no solament per al consum, sinó per al regadiu. El trasllat no fou pas ràpid i la construcció més aviat llarga. El 949, però, l'església era ja construïda i la colonització començada. Entre 949 i 1282 hi hagué, al monestir d'Amer, 23 abats. Aquesta fou, segurament, la gran tongada de l'establiment, l'època més brillant, la més inspirada per l'esperit de sant Benet, vull dir la vida contemplativa i de colonització.
El cert és que fou construït dintre els límits de l'Amer actual un monestir benedictí, que de seguida agafà una gran importància. L'església, posada sota l'advocació de santa Maria, sant Joan i sant Benet, fou consagrada pel bisbe de Girona el 949, amb assistència del comte Borrell. «A l'ombra del monestir —escriu el senyor Botet— nasqué i cresqué la vila d'Amer, es desenrotllà el conreu en la vall i en tota la rodalia, essent una mateixa la història de la comarca i la del monestir.» Molt aviat, l'augment de la població exigí l'erecció d'una parròquia i a dit efecte fou edificada l'església de Sant Miquel, esmentada en documents del segle XII.
La notaria d'Amer i comarca és antiquíssima. Jaume I la cedí al monestir, probablement perquè no hi tingué més remei, perquè la vila era de feudalisme eclesiàstic. Donà també el dret de fer els mercats. Un dels aspectes més permanents de la política econòmica de Jaume I fou donar el dret de fer mercats. En donà tants com pogué i inaugurà una llibertat de compra i venda de mercaderies que no crec que fes cap mal. El 1274 se celebraren a Amer els primers mercats.
La història antiga d'Amer té molta semblança amb la de Banyoles i la de Besalú. Són pobles de monestir i de colonització benedictina. De tota manera, el d'Amer és el més arcaic. El senyor Ramon d'Abadal sosté que fou un dels més primitius d'aquest país — més antic que el de Sant Pere de Roda. No sembla pas, tanmateix, que el poble visqués malament amb el feudal eclesiàstic — i, en aquest sentit, la situació fou diferent de la de Banyoles, en la qual el poble (la parròquia i la institució municipal) visqué sempre a espases tirades amb el monestir. L'existència antiga a Banyoles dels dos partits — els cairuts, partidaris del monestir i els rodons, partidaris del comú, durà fins a l'extinció, el 1835, de l'establiment. Hi hagué una dialèctica, cosa que a Amer, per les notícies existents, no existí mai. Aquesta situació abona la meva idea que Banyoles és una població empordanesa, reticent i de crítica i de pensament lliures, i Amer és una població de la Garrotxa, obedient i de concepció disciplinada. El 1335, fet i fet, l'abat, com a senyor jurisdiccional, féu francs els homes dependents del monestir dels mals usos — els mals usos que un segle més tard ocasionaren les pertorbacions i la guerra dels remences, com tothom sap.
Durant la construcció d'aquesta obra ingent, la vertadera capital de les obres fou Amer. Era la població important més acostada, i encara avui la direcció general del complex hidràulic i elèctric es porta des d'Amer. Passaren per Amer, llavors, centenars i centenars, milers d'obrers que treballaren en la seva construcció, i el vilatge se n'aprofità utilitzant un bon sentit i una equanimitat admirables. Ara tot s'ha acabat. Les preses i les centrals elèctriques funcionen amb una perfecta normalitat i el rodal ha entrat en una santa pau. Amer, vèrtex de quatre grans comarques, ha quedat erigida en capital d'una considerable quantitat d'aigua, admirablement aprofitada.
Amer és una població molt antiga; però, com que la seva prosperitat la porta a emblanquinar-se, sembla nova. Té mes de mil anys. La notaria de la població és de les més arcaiques del col·legi de Barcelona. Fa un moment dèiem que Amer es troba en la intersecció de comarques: aquesta situació demostra que sempre fou una ciutat de mercat. Una de les característiques de la política econòmica del rei Jaume I fou donar mercats a les poblacions que li ho demanaven. Però potser Amer ja el tenia abans que el rei demostrés el seu bon sentit en la qüestió dels mercats. A Amer tot prové del monestir benedictí. La història de la població i de l'establiment religiós és inseparable. Encara avui Amer és una població beateta, carcundeta, extremament convencional i que aplica la seva petita somnolència a tot el que va passant. Jo no critico res. Escric el que em sembla més real.
[...]
Les proporcions de la d'Amer no foren tan ben trobades. La plaça de Banyoles suscita una determinada intimitat, un cert recolliment, sembla facilitar un entregent amable. La plaça d'Amer és molt desballestada i d'una estranya vaguetat. El centre de la plaça de Banyoles és ple d'arbres, més aviat grans, sense raquitisme, admirablement arrenglerats. El centre de la plaça d'Amer és un espai buit, desemparat, fet probablement pensant només en les instal·lacions dels firaires del mercat. Ara, el mercat d'Amer ha anat, aquests últims anys, molt de baixa. Avui Girona s'ho emporta tot per la facilitat que ofereixen els autobusos. Els dies de mercat, la buidor de la plaça encara augmenta el seu desgavellament i les seves proporcions excessives. És molt possible que a la plaça d'Amer hagués convingut més que a la de Banyoles emplenar el seu espai d'arbres, els quals, amb la seva ufanor a la primavera, a l'estiu i part de la tardor, haguessin tapat les extravagants construccions sobre els arcs.
L'element més important de Santa Pau és el castell — el castell de la baronia feudal. De la mateixa manera que per a visitar la catedral de Girona, que és una famosa catedral, caldria seguir un ordre cronològic, començar pel claustre romànic i després veure la gran fàbrica de la catedral, per a acabar a la façana i a l'escalinata neoclàssiques, a Santa Pau caldria seguir el mateix ordre: començar pel castell, continuar pel carrer porticat que en diuen el Firal dels Bous i, després, ja a plaça, veure l'església parroquial.
El castell suggereix un edifici fortificat, de planta quadrada, en l'escaire nord-est de la qual hi ha la torre de l'homenatge, que és també quadrada, esvelta i alta. Aquesta torre sobresurt poc de l'edifici, però en domina l'entrada. L'accés a l'interior, segons els erudits, es feia a través d'un pont que salvava el fossat. La porta era defensada per espitlleres — incisions en els murs immediats. En els baixos de la torre hi havia la capella de la família dels barons, que durant els llargs anys que el castell fou ocupat per les monges dominiques —o sigui per les hermanas, que es dedicaven a l'ensenyament— fou convertida en el rebost de la comunitat.
La plaça és, diríem, vagament triangular. La més gran part del seu perímetre és porticat. En aquest perímetre hi ha l'església parroquial. Encara que no hi hagi documentació, és segur que tot Santa Pau quedà afectat pels terratrèmols d'Olot del segle XV. El senyor Grabolosa ha escrit en el seu llibre que la falta de verticalitat d'algunes cases s'ha d'atribuir als fenòmens sísmics. "Alguns carreus (dels porxos) —ha escrit— estan com desplaçats i col·locats en sentit contrari; qui sap si els hi van posar apresadament." Tot plegat fa un efecte de desgavell però alhora de gran mobilitat vital.
La plaça de Santa Pau es troba en un estat indescriptiblement abandonat. El terra de la plaça es troba tan erosionat que en la seva superfície apareixen unes pedres blanquinoses, molt relliscoses i d'una total incomoditat. El menys que es podria demanar —al meu modest entendre— és que la superfície dels carrers pels quals hom ha de passar no fos un trencacolls literal per a les persones de la meva edat que tenim unes cames més aviat fluixes, dintre, és clar —i aquest és el meu cas—, d'un eclecticisme estrany però remarcable. Observo que els indígenes adolescents del país juguen a futbol amb una pilota de goma enmig d'aquestes pedres desgraciades. Sembla que quan una criatura es trenca una cama o un braç tot queda ràpidament arreglat. Vostès poden veure, així, els progressos que s'han fet, que són considerables. Ara, potser convindria que els passavolants d'una certa edat no es trenquessin el còccix a la plaça de Santa Pau. Això ja és més greu. Ho dic perquè el feudalisme ancestral no produeixi massa llàgrimes.
Santa Pau fou una vila tancada dins unes murades i unes fortificacions. Hi hagué dues portes: la de la Vila Vella, o sigui la del Castell, i la de la vila Nova, a la part oposada. El Firal dels Bous, com l'església, és posterior al castell, però es troben tots dos dins el recinte. S'hi arriba pels carrerons de la Vila Nova, que són intricats.
El Firal dels Bous és un carrer porticat que arrenca de la plaça i va cap al castell. Aquests porxos donen un gran caràcter a la vila. Són rústecs, extremament rústecs, més aviat pesats, i tenen una gran diversitat. N'hi ha que formen arcs apuntats; altres són rodons, i n'hi ha d'alts i de baixos, d'estrets i d'amples. La vivacitat del conjunt és extraordinària sempre dintre l'aire feixuc, popular —popular sense l'horrible folklore fictici i sofisticat que avui es fa—, pagès, biològicament funcional. Ja no és una arquitectura provinent de les pretensions de l'ésser humà: és una arquitectura per a bous i vaques. El nom és exacte. I el que potser fa més impressió d'aquests porxos és la fatiga que semblen portar a sobre, una tendència a l'aclofament, a l'esgotament, com si s'haguessin cansat d'estar drets i es volguessin ajeure. La inclinació dels arcs apuntalats sembla un gest d'agonia tranquil·la però ineluctable. Són un conjunt del gòtic comarcal, boví i rural, d'una admirable simplicitat. És el rastre que ha deixat el pas de generacions obscures, totalment oblidades. I els bous i les vaques...
L'església, en si mateixa, té poca importància. És ogival i prou esvelta. Un gòtic tardà del segle XV. És una de les més esveltes de la comarca. Algunes de les claus de volta porten els escuts de Santa Pau. L'absis és vulgar. La sagristia i els altars laterals són del segle XVIII. Tota l'església última degué tenir una gran decantació cap al barroc. Havent estat depredada en la darrera revolució i guerra, ha estat emplenada de figures religioses de les fàbriques d'Olot. La façana de l'església, que per altra part no té res de particular, tindria més importància si fos possible treure d'una vegada un afegitó gòtic de ciment pòrtland encastat i perjudicial. Molts visitants es pensen que és de marbre! Es veu que quan la gent viatja perd els estreps! Ho fotografien tot, etc. És impressionant.
La finalitat del meu passeig és acostar-me a la Casa de la Vall. La Casa de la Vall ha estat molt descrita pels viatgers que han passat per aquest país. Què se’n podria dir més? És un casalot construït el segle xv, d’aspecte defensiu, amb matacans i una garita i una torre que no té res de particular, però que a mi em sembla justíssima per a Andorra. Té un aspecte seriós i sever. Per a la representació que té Casa, que es pot demanar més?
La porta de la Casa mira a Andorra la Vella. A la part contrària, mirant la vall i el riu, hi han construït un jardinet. En aquest jardinet, hi han posat una estàtua de l’escultor Viladomat que representa una senyoreta i un jove fent un pas de dansa. No he sabut mai el que pretén ballar aquesta parella tan carregada de roba i de bons sentiments familiars, però més aviat em sembla que el folklore hauria de tenir un límit. El jardí és una collonadeta sense cap pretensió que té la característica més agradable que pot tenir, al meu entendre, un jardí: no hi ha mai ningú, dues o tres persones, incloent-hi l’infrascrit —quan hi vaig. Els jardins, i els jardinets sobretot, han d’ésser solitaris.
A la tarda, si el temps és clar, em dirigeixo a Andorra la Vella. És una població que ha crescut molt. Abans, pels voltants de la Casa de la Vall, hi havia un laberint de carrers estrets, molt rústics i típics de la vella Andorra. Aquests carrers encara existeixen avui, però semblen més nets, i les petites botigues que hi donen tenen un aspecte menys rústic; més enllà d’aquest laberint, la població s’ha estès molt i s’ha modernitzat en gran manera. Dins el laberint antic, hi ha un hotel —l’Hotel Mirador— que té molt bon aspecte. A la part nova d’Andorra la Vella hi ha una casa d’aspecte molt modern: és la del veguer —em diuen— francès. Tot es va fent com en molts altres llocs: amb la preocupació de viure bé. Quin canvi ha fet Andorra, Déu meu!
Ara, aquests dies, visc a Andorra la Vella, no pas a dins de la població sinó en un seu eixamplament. Visc a l’Hotel Sasplugues, que és situat sobre el ribatge dret de la Valira, mirant al sud, en una posició més aviat elevada, que em permet al matí, quan alço la persiana, veure, des de l’habitació, la urbanització que s’ha produït a la vall i els prats que encara hi queden i un magnífic bosc, verdíssim, del ribatge oposat del riu. Aquest bosc, admirablement ben tingut, és un autèntic jardí. A Andorra, els arbres tenen una gran importància. Aquesta classe de països m’agraden, no hi puc fer més.
El propietari de l’establiment, el senyor Sasplugues, que prové de Juneda, en terres de Lleida, em deixarà un gran record que perdurarà els anys que em queden de vida. Ara som a les acaballes del mes de juny. Som a finals de la primavera. De vegades plou. Són els ruixats intermitents de l’època de l’any —el que a París anomenen les ondées printanières. No hi ha res millor que aquests ruixats per a menjar el navarin printanier sentint caure la pluja més enllà de la finestra del restaurant. Són dues coses lligades, indefectibles. Quan cauen aquests ruixats, a Andorra, el temps refresca. Jo dic llavors al senyor Sasplugues:
—Senyor Sasplugues, l’aire és més fresc.
—Sí senyor, en efecte. L’aire refresca. Ara encendré la calefacció de seguida.
I el més curiós, sensacional, extraordinari, era... que al cap d’un moment la calefacció funcionava i l’aire era agradable i tebi. No crec pas que aquestes persones es puguin oblidar amb facilitat. Almenys a mi m’ho sembla.