Editorial Proa (Barcelona), 2017
Verdaguer
Abandonat i sol, en aquest quarto
que avui és un museu, agonitzava.
Alhora al mateix llit
naixíem els poetes catalans
mentre una multitud que emplenava els carrers
se n'acomiadava. La pietat catòlica
i una mitologia decadent
servien d'esquelet a una bondat
i a una compassió com les de casa meva;
rurals i violentes. Verdaguer és l'alzina
que en aquest país nostre sempre hem necessitat:
primer hi calem foc i, de seguida,
la plorem durant anys. Cremar i plorar.
La desolació de la rancúnia.
L'estimo com un fill. I és el meu pare.
Futur
És la mateixa casa, el mateix pati.
I la tórtora dintre del xiprer
és tan real com era fa tants anys.
He obert una capsa i han sortit
els seus braçalets d'or: unes finíssimes
anelles per on va passar el seu braç.
Ha començat l'autèntica tragèdia.
Quan ja no puc admetre cap mentida
i quan la veritat no és més que cendra
d'algun desig senzill de quan ella vivia.
És la mateixa casa, el mateix pati.
Només ha canviat la intensitat de l'ombra
que projecta la mort en la taula de marbre.
Al més alt de la nit, la mecànica quàntica
és un Homer callat: compon la seva Ilíada.
Coratge
La guerra s'ha acabat. La pau no arriba.
Rude i silenciosa cau la tarda.
Tinc quatre anys, miro l'àvia com pixa
dreta vora un camí,
obrint les cames sota les faldilles.
Cada vegada que ho recordo, sento
el raig caient amb força contra terra.
Aquella dona és qui va ensenyar-me
que l'amor és duresa i claredat,
i que sense coratge no és possible estimar.
No era literatura: no sabia llegir.