Onada Edicions - 2017 - Benicarló
L'alegria salada del sol damunt la mar de Mallorca
cruixirà algun dia amb estertors i esguits pel
llarg arrap del nostre amor. Claveu-me aleshores,
amics, en l'agulla més alta de la Catedral, plantant
cara a la badia que va encegar-me al meu primer
vaixell carregat de versos i aiguamarina.
Planteu-me també alguna fulla de ficus del vostre
passeig d'Es Born, i veureu créixer un altíssim
pàmpol de peixos ferits, fugint i amagant-se pels
carrerons de foc i d'història de la vostra Ciutat.
Trepitjant llambordes ben antigues, m'assabente
dels amors de jueus i conversos, mentre endimoniades
gàrgoles còmplices t'acluquen els ulls pels cantons
esvarosos i lluents de l'ahir. Amb el teu carro
de sang esvalotada, sents xisclar els pins entre
cordes i venes renovades pels cullerots més valents,
que estableixen impúdics el pont dels amants.
Entre pròdigues molses, antics campanars
i estretíssims carrers, confesses totes les flors
d'un dia davant la taula dels poetes de l'Illa coronada.
In Memoriam
A Ovidi Montllor, compatriota i amic.
Una esqueixada veu trona
pel corredor de la mort.
A través del plom que li engoleix
la gola, com un flash-back
va recordant els anys rellogats
a dins una gran cova.
La veu de la guitarra se li allarga
més enllà de la mar de les tenebres.
Ovidi! Ara plore amb una gran ràbia
i coratge la teua absència, el teu
posat de negre, la teua Teresa
ballant el vals i mostrant les cames
d'impecable anatomia.
Cal estrènyer ben fort les dents
i els punys, inflant-nos d'aire
per obrir-te de nou els ulls
i sentir aquella veu teua
tan profètica i rogallosa.
Com tu, mai no serem amants
de llepar cap ídol fals.
1940
Els pins del Saler augmentaven
el seu color verd, rabiós fins a les puntes,
a mesura que els anaven afusellant.
Tot alè de viril i aspra lluita
es quallava dins aquell got de tragèdia,
descartada, per a mai més,
la groga cita del vil temps.
La nit es menjava, a mos redó,
el berenar del vespre i l'Albufera
estenia els humits llençols
i el cobertor dels dies de festa
(que al meu país serveixen encara
per al llop dels dies de dol).
Potser més d'un hi érem en braços
de viudes imminents per al guanyador,
i embolcallats en el rotlle
del tren de la infantesa.
I ara, amb els llavis besant
la realitat d'Elena i la mà palpant
els límits del tendre i abresquillat genoll,
pensem tots dos i amb una certa mala llet
en aquell crit de la criatura
amb el lladruc homicida dels traïdors.
El sol del teu país
A la meua mare
La primavera se t'ha plantat al davant
com una falla i t'ha fustigat
les galtes humiliades de la teua fe.
El sol, avui més que mai,
t'ha mossegat com el gos rabiós
que no reconeix l'amo.
Un sol que podia haver vingut
des de la Ribera Baixa, des de la Plana,
des de la meua platja de la Malva-rosa
o des de tota la llum que em va encegar
a la badia de Ciutat de Mallorca.
Un sol que fon l'absència
de la teua olor de peix fresc, oh mare!
i que m'arrapa de cap a peus
com un coit interromput.
i va deixant al descobert
la meua adherència al teu davantalet blau
i a la teua sorra del Cabanyal.
Un sol que m'ha portat reverberacions
de vells, de piles de vells de la nostra gent
que passen el dia, qualsevol dia,
fent-se amb un elegant i assenyat estoïcisme,
la darrera cigarreta.
I com aquest mateix sol
els crema de valent la xerrada
la qual, com una bava tendríssima, interminable,
au sobre la font de la plaça de la vila
que van construir els avis dels nostres besavis.
Fas esforços per sentir-los.
Fins i tot mossegues amb fúria
el llarg fil de la distància.
Tant hi fa! La veritat és que la mort
et va xafant contra una llengua estrangera
un poc més cada dia, lluny dels teus.
I per això el sol t'assenyala implacablement
el color brut dels llençols
amb què has de tapar-te cada dia,
fins que, a genollons, et sàpigues
guanyar l'alegria del retorn
des d'una terra on el plor pel treball
de dos jornals no és massa conegut.
II. La barcassa de Caront
Per a la meua mare
I
Com un llençol emmidonat de postguerra
recorde la blanca pell hospitalària
arravatada per sempre pel foc de l'avern,
esborrant tots els rius de llàgrimes
que escampen baladres de ràbia continguda.
La teua duríssima vida d'heroïna sense flor
es dilueix en el teu no-res, sense calèndula
o begònia que ajude a enaltir el teu perfil.
Oh tardor cruel que te l'enduus irreversiblement!
Avui odie la teua indiferent serenor
i la teua alta estètica per l'esplendor
d'aquesta taronja de cel de novembre.
Des de l'Ítaca que m'alletares amb pits d'orquídies,
recordaré plantat i mut, amb un llarg rosari de
melangia nocturna, tot el teu doll de contes daurats,
tota la claror dels matins de festa percudint violins
i barques al llarg de la teua platja de la Malva-rosa.
Oh Cabanyal de la infància que et perds
aquesta lluitadora de peixos i paneres!
Des del fons del pèrfid silenci que palpe,
revindran memòries, randes i gladiols,
el llustret d'alguna que altra sabata de xarol,
sentors de menjar calent a taula, ulls tendres
i tactes diaris que confirmaven dia a dia
l'or solitari i ardent d'unes hores efímeres.
Tot inútil ja. El nostre carrer de la Barraca
et pesarà com una tomba, com una mort diària,
car has pagat a Caront, abans del temps previst,
les estrictes i fredes monedes que mana la llei.
1963
Homenatge de València a Raimon al Teatre Principal.
I per fi vam amollar els bous
embolats de la sang en un dia de festa,
al cor de la plaça del poble.
Ell cantava les paraules justes per a encendre
la traca de la sang i de la ràbia,
combregades amb tanta roda de molí
dia i nit, nit i dia... mesos i anys
arrapant fulles i més fulles grogues
del calendari sagrat d'aquest rovell de dos ous
que reclama l'oli, el foc i el guisat
que només, amb un esguard tan sucós
com el nostre moll dels ossos,
es podia anar fregint.
I heus ací que el joglar esmunyit
per la mànega de la terra
i empeltat d'un bon fuster,
escollia la llenya ben seca de la cançó
i botava foc a la festa major sense clavaris.
I tothom, tirant ben lluny les crosses,
es palpava la fortalesa de les cames
mentre els ulls li bramaven tot el miracle
del lliurament d'una terra als seus homes.
El meu seny d'arrop i talladetes,
m'han impedit d'adobar-vos-ho
amb un allioli més planer.
En obrir-se les portes,
l'aire del carrer empudegà
dos mil somnis mig embastats.
L'home del teu país
I aquest home, amb ulls ennegrits
de valencià en terra estranya,
somiarà la seua tornada
amb peus de plom i rellotge d'arena.
Haurà bellugat sovint la bola
de cristall de l'àvia Encarnació,
on va aprendre les meravelles de la neu
caient amb una fotogràfica lentitud
sobre les cases de la infància
que sempre porta a rosegons.
Baixat del camp del somni,
el veureu passejar-se pel carrer
les Barques, atansar-se al teatre Principal
i parar l'orella davant el crit del joglar.
I l'home seguirà guaitant cristalls de llibreries
on lletretes impreses ballaran noms
en la nostra llengua i mirarà de furgar
dintre els balcons, per tal de saber
si els pares continuen empentant els fills
a la suïcida fugina del vernacle.
Potser, assegut aquest home a la Glorieta,
creurà sentir de llavis d'un obrer de vila andalús
el flamenco de costum i el crit d'Al Vent, tot plegat.
I l'home, aquest valencià, aquest tu,
farà el balanç d'aquest magre menjar
i s'omplirà de febre, de coratge i de seny
«...per l'única possible, perseguida vida nostra».
L'Albufereta
I
Han passat vint anys per la teua pell
i la llum i la joia amb què vas encegar els meus ulls
retorna amb un posat digne d'un guerrer lúcid i trempat.
Batalles i ferides t'han marcat els mossos a l'espatlla
mentre els teus plors recremats per la ràbia dels desamors
es rebel·laven envers el fàtum, senyor de la galàxia.
Tornes amb uns senzills i càlids trofeus:
tendreses i arraps que vas lliurar al si
del solc de la teua insubornable exultació.
Cap Ítaca, però, podràs oferir a aquell vailet de l'Ausiàs,
car has mesclat ja els sanglots amb les paraules
i la vida per mil desastres l'has empenyorat.
Després de tot, poeta, encara ets ben viu
i hauràs de lliurar tot sol altres mil batalles
per damunt les runes i l'heura
que conformaran per sempre el teu perfil d'amant.
Lletres obertes a Ausiàs March
II
Avui que el sol d'hivern
es trenca en cantelluts trossos
contra aquest engolidor Mediterrani
i que els carrancs de la llum s'enfilen
per les cames de dues tendres neerlandeses,
jo, gairebé sol en aquesta Albufereta,
òbric la clau dels pulmons
i llance el teu nom a les gavines sense nord
d'aquest esplèndid matí de febrer: «Ausiaaaàs...!››
I la mar comença a bullir
com la cassola en forn, cercant a les palpentes
totes les campanes dels teus versos,
enfonsades i badades, ja per sempre, per la fam del monstre.
Ai poeta! I com paguem aquest alt preu
de no poder trobar-nos al mateix pinyó
de la roda del temps!
Jo que t'hagués parlat de cuixes
com brases incendiant les platges,
de pits de cirera tremolant sota llençols
de lluna al pal de la nit,
de les teues caceres de passions de mil forats...
de la nostra terra dessagnant-se!
Però tu, senyor feudal amb problema de consciència,
just al cim de la història del poble
decidires d'anar-te'n, tu, Ausiàs March, cavaller lletrat.
Potser, algun dia eixiràs d'enmig de la mar,
com un Tritó, escumejant versos,
llum i els teus empouats silencis,
i de nou un vailet, tremolant, et lliurarà la flor.
I
Santa Creu cavalca de nit a Alacant
(L'Armstrong llança els seus blues per damunt els vins vellutats de Can Lluís i
més enllà de l'aiguamarina del Pagès. El rictus agredolç del Bogart es nodreix
de la imaginació de l'Astòria celebrant la pagana decadència de la Naia...)
Barri de Santa Creu, càlida platja de brancatges
i enforcalls, de venes i músculs, de laberints
i canemassos, cruixint a tota hora els mil plecs
del formigueig i l'aventura.
Sense amors però amb amics, les ànimes pedregoses
cerquen finestres als galls de la soledat.
Amb una aroma vella de psalm, les teues mans
treballen subtils telers per les espinades
més envarades dels teus carrerons, pintant
damunt la neu dels meus cabells
els aires virolats de mil sorpreses.
Et sents jove, Santa Creu, i et constates jove,
car planys la mateixa lira dels elegits!
Aquest moment meu -i teu, si el vols-
tan intens i mel·liflu, on reflectiu tots vosaltres
el coure dels ulls i la brama de l'espill,
voldria donar-vos-el amb la música que mou
les meues anques en èxtasi, fonent els jardins
del meu hivern i nodrint la humitat de la vostra cintura.
L'Albufereta
II
La mar vessa ara la joia damunt els teus ulls
inundats, des de la llum del nou dia.
Ahir, desbocat el cavall de la imaginació,
a punt estigué d'estavellar-se envers
les tenebres de l'estultícia.
Recobres de nou el timó i la bitàcola
i tornes a somriure al mar,
sagaç amant que juga encara de confident.
Felices les Nereides corren per la platja
mentre la bromera puja lasciva per les cuixes dels amants.
És l'hora d'oferir la pell i l'ànima a Osiris.
Des del record, la meua mare em somriu
mentre torne a beure aigua dintre les seues mans.
Al fons, l'Illa, bella e puta signora,
des de la badia en èxtasi,
t'acluca, còmplice, l'ullet més seductor.
Fum de paraules, boja decadència
entre les palmeres d'estiu. La vida se'n fuig roja
pels albellons de la nit.
Dius et vull
o callaves papallones
que mai no floriran
sota la solitud marbrada de l'èxtasi?
Sines refregades per taronges agredolces
somouen la Rambla aiguamarina
al pal d'aquest oratge enfonsat de delícia primaveral.
No et serviran definitivament
les meues paraules:
estimaràs la meua alegrança,
l'alè personal, els ulls intensos,
allò que sembla animal i, tanmateix,
t'ajuda a pujar, a ritme lent,
el vertigen de les escales.
El bell dolor d'amar
Davant un quadre d'Antoni Miró
Uns genolls mòrbids acaronen una mar de lilàs
exultants per l'esplendor d'un dors nu
que aixeca una àvida mossegada al cim del bescoll.
Des del record i la fúria desempolses de nou
aquell faune engabiat amb codonys tendres
i deixes lliure la sang que recorre a galop
la nova bresquilla de la pell que fustiga
el bell dolor d'amar i de morir salvatgement.