Tretze llegendes catalanes

- 0 -

Autor: Joan Tocabens i Rigat
Indret: Forat del Forn (Ribesaltes)

Llegenda del Babau

 

Al Rosselló cap a 1290, sota el regne de Jaume II de Mallorca. Després dels litigis amb Pere el Gran, el seu germà primogènit, rei de Catalunya i Aragó i mort el 1295, una calma fràgil ha tornat al país i el camp no és encara gaire segur.

La petita vila de Ribesaltes es clou cada vespre darrere les altes muralles, per resistir a la sensació inquietant d'una nit lliurada a pillards i bandits. El sometent recorre els carrers mentre que el sereno compta /deixa passar les hores.

Som a la nit gelada del dos al tres de febrer. Al nord de la vila, fins a les vores de l'Aglí, s'estén un vast aiguamoll esquitxat de mates de joncs i de rosers, mentre que la lluna juga a emmirallar-se en els innombrables bassals d'aigua.

Tot sembla tranquil, tant a l'interior com a l'exterior de la vila.

De sobte, fora muralla, ressonen uns plors d'infants seguits d'esgarips de dolor esgarrifosos! Els homes del sometent hi van corrents, però des de dalt del mur només poden distingir una massa negra que s'allunya vers el riu. Corren a veure el sereno, que va mig entreveure la cosa, però el troben tan trasbalsat que no deixa de balbejar les mateixes síl·labes: ba...ba....ohhh!!!, que si ho pronuncieu es converteix en babau. I és aquesta paraula que el poble, assabentat de les notícies, va retenir definitivament per anomenar el monstre: el terrible Babau.

L'endemà, els grups que van anar a la recerca dels infants sols trobaren les restes de sis petits cossos desmembrats. Els mateixos equips, tot investigant per on hauria pogut entrar la bèstia, es van adonar que, no gaire lluny del forn comunal on es coïa el pa, hi havia un forat enorme al mur. Per aquest forat del forn la població acostumava a llençar a l'exterior les seves immundícies. Malgrat l'ambient d'inseguretat, les autoritats locals no havien pres cap mesura, cosa que donà lloc a un intent de revolta.

L'Ajuntament va decidir posar-hi barricades ràpidament, però ai las! el sòlid obstacle de troncs no va pas impedir que el Babau penetrés més d'un cop a la vila per cometre noves dolenteries. La població, desanimada, per acabar amb el monstre d'una vegada, va cridar el seu senyor, en Galdric Trencavent, amb fama de caçador temible i ballester precís.

Aquest es va plantar diverses vegades durant la nit davant del forat, ja sense barricada. Però l'animal, com si sentís el perill, no va aparèixer més. Trencavent va tenir aleshores la idea de plantar davant del portell una estaca i lligar-hi un porc ben gras, el qual, privat de sobte de llibertat, no parava de xisclar /esgüellar.

La nit era molt clara, i una lluna ben rodona i ben vermella havia emergit de la mar propera i s'alçava en un cel sense núvols. Atret pels crits del porc, el monstre va sorgir dels aiguamolls i es va dirigir de dret cap a la trampa, sense sospitar la presència del caçador. Malgrat el seu gran coratge, a en Trencavent li tremolaven les mans i va tenir feina a tensar la seva ballesta i llençar una pedra al rostre del Babau, on brillaven uns ulls terribles amb un fulgor rogenc. En aquell instant, en Galdric tenia por de no haver-lo tocat, però en veure el monstre que feia tentines i que fugia immediatament, es va confortar amb la idea d'haver encertat el blanc. Malgrat la joia que l'anava envaint poc a poc, va jutjar prudent no llançar-se a la persecució del Babau a mitja nit, pel perill que podia representar una bèstia ferida en un entorn que aquesta coneixia perfectament, però també a causa dels sorramolls que sembraven el lloc on ell s'havia retirat. Va decidir doncs esperar a l'alba.

Amb prou feines començava a clarejar quan el senyor, dalt del seu corser, anava al capdavant d'una tropa formada pel sometent amb armes i per nombrosos habitants de la vila brandant forques, llances i fones. Les petjades del monstre en un terreny ressec eren difícils de seguir, però quan van arribar al límit dels aiguamolls es van fer evidents i, després d'un centenar de metres, el Babau semblava avançar cada cop amb més dificultat tot travessant un solc profund.

Llavors Trencavent, que cavalcava més amunt que els seus homes, albirà a un centenar de metres, prop de la riba de l'Aglí, una enorme massa verdosa immòbil. Ho va fer saber a la tropa, la qual, petrificada de por, es va paralitzar. Era mort el monstre? O només ho feia veure? I si s'aixequés de cop per atacar-los i esmicolar-los?

El senyor, que no havia deixat el grup, pensà que no podia esperar indefinidament una reacció de la bèstia i, amb gran coratge, decidí apropar-se tot sol per fer caure un reguitzell de pedres de ballesta sobre la massa aclofada a una trentena de metres. Tot i que les fletxes van passar xiulant per les seves escates, el Babau no va manifestar el més mínim senyal de vida. Immediatament els ribesalters s'envalentiren i avançaren colze a colze, ben junts, fins a una distància respectable de la cosa, que van poder finalment observar en tot el seu horror.

Era una mena de monstre prehistòric, mig drac mig tiranosaure, cobert des del cap fins a la punta de la cua per escames verdoses. N'hi havia arreu llevat de la gola, on, per un feliç atzar, va plantar-s'hi la fletxa. L'animal devia fer una vintena de metres de llargada. Unes terribles urpes negres armaven les potes anteriors i les posteriors, que eren palmades, trets que revelaven el seu caràcter amfibi. La boca, mantinguda entreoberta pels sobresalts de l'agonia, deixava

aparèixer unes dents llargues i afilades com fulles d'afaitar, mentre que els ulls mig aclucats emetien encara unes lluentors d'un vermell fosforescent.

El Babau havia anat a morir prop d'un gran gorg sense fons d'aigües blavoses, una mena de ressurgència avui desapareguda, que devia servir-li de refugi i que anava a desembocar al mar, fins i tot quan l'Aglí, més amunt, era sec. Malgrat la immobilitat cadavèrica de la bèstia, calgué un bon quart d'hora perquè els valents caçadors envoltessin el monstre i, convençuts de la seva impunitat, es posessin a fer-lo malbé a cops de peu, forques i llances xisclant crits de victòria. Alguns van pujar fins i tot sobre les despulles del Babau, escridassant-lo per venjar-se de la por i de les jornades d'angoixa que els havia fet patir. En van baixar precipitadament, perquè el cos desprenia una olor pestilent, fet que va empènyer Trencavent a ordenar-los que anessin a cercar politges / polispasts i palanques per llençar el monstre dins el gorg. Tanmateix, per guardar una prova de la seva gesta, els va demanar també d'agafar tres costelles del cadàver, transportat triomfalment fins a la vila, on l'heroi i els seus companys van ser festejats fins a la nit. Pel que fa a les despulles del Babau, van desaparèixer a les profunditats del gorg i des d'aleshores cap membre de la seva família no ha vingut a turmentar les nits dels ribesalters... o gairebé! Perquè, encara que l'animal hagi ben desaparegut, a la canalla se´ls amenaça encara de cridar el Babau en cas de no fer bondat. L'horrible criatura ha llegat el seu nom als habitants de Ribesaltes, els Babaus, que organitzen festes en el seu honor.

Festes en record d'un monstre devorador d'infants! Les males llengües diran que això és el súmmum, però potser recordaran també que el primer sentit de babau és el d'innocent, crèdul, ingenu i que Ribesaltes no és pas lluny de Pià!

Autor: Joan Tocabens i Rigat
Indret: Forat del Forn (Ribesaltes)

Llegenda del Babau

 

La història passa cap a l'any 1290, al Rosselló, quan hi manava el rei Jaume II de Mallorca.

Després de les disputes que havia tingut amb el seu germà, Pere el Gran, rei de Catalunya i Aragó, que va morir el 1295, la pau va tornar al país. Però era una pau  molt feble, i la vida al camp no era gaire segura.

La petita vila de Ribesaltes tancava les portes de les seves altes muralles cada vespre. Les tancava tota la nit per por dels pillards i els bandits.

A la nit un grup de persones amb armes vigilaven pels carrers de la vila mentre el sereno anava dient de tant en tant quina hora era.

La nit del 2 al 3 de febrer era molt gelada. Al nord de la vila hi havia un gran aiguamoll, fins a prop del riu l'Aglí, amb tot de plantes al voltant. Es podia veure la lluna en molts bassals de l'aiguamoll, que feien de mirall.

Tot semblava tranquil, tant a dins com a fora de la vila.

De sobte, es van sentir uns plors d'infants i crits horribles. El grup de persones armades van córrer cap al lloc d'on venien els plors i crits. Però des de dalt de la muralla només van poder veure una ombra negra que fugia en direcció al riu. Van anar tot seguit a trobar el sereno,  que també havia vist aquella ombra negra. El sereno estava molt espantat i anava repetint les mateixes síl·labes, "ba... ba... ohhh!!!", que si les dieu juntes sonen com si diguéssiu "babau". I el poble, quan ho va saber, es va fer seva aquella paraula per anomenar el monstre: el terrible Babau.

L'endemà al matí, les persones que cercaven els infants que ploraven, van sortir a fora de la vila i van trobar sis petits cossos, sense braços ni cames. Estaven a prop d'un forat gran que hi havia al mur, a prop del forn comunal on feien el pa. El monstre devia haver entrat per aquest forat per agafar les sis criatures. Aquest forat, la gent de la vila el feia servir per llençar a fora de la vila les deixalles.

La gent estava molt intranquil·la, però les autoritats no feien res per solucionar el problema. I la gent va començar a enrabiar-se.

Aleshores, l'ajuntament va decidir de tapar el forat amb uns troncs de fusta molt gruixuts, però això no va aturar el monstre Babau. Aquest va tornar a entrar a la vila unes quantes vegades per fer-hi més accions dolentes. La gent, enrabiada, volia eliminar el monstre fos com fos. I aleshores va anar a trobar el senyor de la vila, en Galdric Trencavent, que tenia fama de ser bon caçador i de disparar molt bé amb la ballesta.

En Galdric Trencavent es va estar unes quantes nits a prop del forat, però sense els troncs de fusta. Esperava que hi entrés el monstre. Però el monstre, com si veiés el perill, no va tornar més. Aleshores, en Trencavent va tenir la idea de plantar un pal a terra a davant del forat i lligar-hi un porc molt gras, que no parava de cridar perquè no es podia moure.

La nit era molt clara i la lluna ben rodona i vermella; acabava de sortir de darrere la mar que hi ha a prop i s'alçava en un cel sense núvols. El monstre, en sentir els crits del porc, va sortir dels aiguamolls i es va dirigir cap a l'animal. A en Trencavent, li tremolaven les mans, i va disparar amb dificultat una bola de pedra a la cara d'en Babau. Els ulls terribles li brillaven amb una resplendor roja. En Galdric es pensava que no l'havia tocat, però de seguida va veure que el monstre caminava malament i que fugia. Aleshores va comprendre que la bola de pedra l'havia tocat. Se'n va alegrar, però no va voler perseguir en Babau a mitja nit. Era perillós fer-ho a les fosques i en un lloc que la bèstia ferida coneixia molt bé. Va esperar que es fes de dia.

Quan ja es feia clar, el senyor de la vila, a dalt del seu cavall, anava davant d'un grup format per gent de la vila amb armes i amb forques, llances i fones. Van veure a terra les petjades que hi havia deixat el monstre. Quan s'acostaven als aiguamolls, les petjades eren cada vegada més clares. Aleshores, en Trencavent va veure a un centenar de metres una massa de color verd, quieta. Ho va dir tot seguit a la gent que el seguia. Tothom estava espantat i per això ningú no caminava. Era mort, el monstre? O ho feia veure? I si s'aixecava i els atacava?

El senyor, sense esperar, va decidir amb coratge d'acostar-se tot sol a la massa verda, i va disparar-hi unes quantes boles de pedra i fletxes. Les fletxes van passar xiulant a prop de les escates d'en Babau, que no es va moure gens. Després d'això, els de Ribesaltes es van sentir valents i van avançar tots junts fins a prop d'aquella cosa horrible.

Era una mena de monstre prehistòric, mig drac mig tiranosaure, cobert des del cap fins a la cua d'escates verdoses. A la gola, on no hi tenia escates, s'hi havia clavat una fletxa. L'animal feia uns vint metres de llargada. A les potes de davant hi tenia unes urpes negres; les de darrere tenien la forma d'una mà amb els dits estesos, com les d'un amfibi. La boca, mig oberta, deixava veure unes dents llargues i afilades com fulles de rasurar. Els ulls, mig tancats, encara deixaven anar una mica de llum roja.

En Babau havia mort a prop d'un gran gorg molt profund d'aigües de color blau, una mena de font que avui ja no existeix, que li servia de refugi i que desembocava al mar. La bèstia no es movia gens, i la gent va esperar una estona abans d'acostar-s'hi del tot. Després, la van envoltar i van començar a donar-li cops de peu i a punxar-la amb forques i llances mentre cridaven: "Visca, visca!" Alguns es van enfilar damunt d'en Babau dient-li de tot per venjar-se de la por i dels dies d'angoixa que havien passat. Però de seguida en van baixar perquè l'animal feia una pudor insuportable. En Trencavent va ordenar a la gent que anés a cercar unes palanques per poder moure el monstre i llençar-lo al gorg.

Abans, i per tenir una prova de la gran acció que havien fet, el senyor va demanar que agafessin tres costelles del cadàver i que el portessin triomfalment a la vila. Allà, l'heroi i els qui el van seguir van ser rebuts amb grans festes fins a la nit. El cadàver d'en Babau finalment va desaparèixer al fons del gorg. Des d'aleshores, cap parent de l'animal no ha vingut a turmentar les nits de la gent de Rebesaltes... o gairebé mai! Perquè, tot i que l'animal ja no hi és, als nens i nenes avui encara se'ls diu, quan no es porten bé, que faran venir en Babau. S'ha de dir que l'horrible criatura ha donat el seu nom als habitats de Ribesaltes, els Babaus, que fan festes per recordar-la.

Hi ha gent que diu amb sorpresa: "Que són estranys. Fan festes per recordar un monstre que es menjava les criatures!" També hi ha persones que recorden que el primer significat del mot babau és el d'innocent o ingenu, i que Ribesaltes no és pas gaire lluny de Pià!

(Versió català fàcil a cura d'Eusebi Coromina)

Autor: Joan Tocabens i Rigat
Indret: Forat del Forn (Ribesaltes)

El Babau

 

Diu que ronda una bestiota,

pels verals del Rosselló,

verda, grossa i llefiscosa,

es veu que fa tanta por!


 

Nens, aneu tots molt en compte!

és un golafre amb sobrepès

es deleix pels que no creuen,

 

se'ls cruspeix en un no-res.

És el Babau, ba-bau...

 

Aquesta és una història que va passar quan el rei Jaume I de Mallorca vivia al Rosselló.

Després de molts anys de guerra amb el seu germà, Pere el Gran, havia aconseguit fer-hi les paus. Però es tractava d'una pau més aviat feble i s'havia d'anar en compte: viure en un poble no era gaire segur.

Per això, a la petita vila de Ribesaltes cada vespre el sereno anunciava amb veu alta i forta:

-El sol ja s'ha post, és l'hora de retirar-se!

I el vigilant contestava des dels merlets de la torre de guàrdia:

-Es tanca la muralla!

Quan els vilatans sentien aquestes paraules se n'anaven a dormir ben tranquils: segur que els lladres i bandits s'ho pensarien dues vegades abans d'escalar aquells murs tan alts!

Una nit de febrer que feia un fred que pelava, la lluna, la bruna, jugava a emmirallar-se als bassals d'aigua. Perquè en aquella època, al nord de Ribesaltes hi havia un aiguamoll envoltat de joncs i rosers que arribava fins a la riba del riu Aglí.

Tot estava tranquil i en silenci. Bufava vent de tramuntana. El sereno estava encenent una torxa de la torre que s'havia apagat quan uns plors esgarrifosos el van deixar glaçat. Eren nens que xisclaven de por. Els vigilants, espantats, van començar a córrer amunt i avall sense saber què passava.

-Què hi ha? Què és tot aquest daltabaix?-cridaven uns.

-Ve de fora muralla!-deien uns altres

Els que van arribar primer van poder veure com una ombra negra i gegant fugia a grans passes cap al riu. En un racó, hi havia el sereno amb la torxa encara a la mà, que, en estat de xoc, repetia una vegada i una altra:

-Ba... ba... ohhh!!! Ba... ba... ohhh!!! Ba... ba... ohhh!!!

Els guardes van imitar els tres sons intentant d'entendre'n el sentit: Ba ba u? Ba ba u? Fins que, de tant repetir-los, es van acabar convertint en la paraula Babau. I és d'aquesta manera com, des d'aquell dia, tothom anomena aquell monstre terrible: Babau.

L'endemà al matí, a fora del poble, els grups encarregats de cercar els nens desapareguts van trobar les restes de sis cossos petits, sense braços ni cames. Quins plors! Quina pena! Quina por!

-Com pot ser que una bèstia tan grossa hagi pogut entrar al poble?-es preguntaven.

-Hem de trobar el lloc i tapar-lo perquè no es torni a repetir!-cridaven tots.

No gaire lluny d'on havien trobat les criatures, a prop del forn comunal, hi havia un mur amb un forat grandiós. La gent el feia servir per llençar les deixalles a fora de la vila. Segur que els monstre devia haver entrat per allà!

Van decidir de tapar el forat amb troncs de fusta molt gruixuts, però el Babau era tan fort, tan valent, que aconseguia passar cada nit i fer més dolenteries. La gent ja no estava tranquil.la a Ribesaltes, i moltes famílies marxaven a viure a un lloc més segur. Els que es van quedar, volien eliminar el monstre fos com fos (tant sí com no) i van anar a trobar el senyor de la vila, en Galdric Trencavent. Quan van arribar al castell, ja els esperava a la porta:

-En deu passar una de grossa perquè tot el poble hagi pujat fins aquí. I doncs, què hi ha de nou?

El cap de la colla es va agenollar davant seu i li va dir:

-El Babau, Senyor Galdric, un monstre terrible que es menja les criatures. Només vós ens podeu salvar, teniu fama de ser el millor caçador de la comarca!

Com que era molt valent, el senyor va dir que tenia moltes ganes de matar un drac tan empipador. Va demanar que traguessin els troncs de fusta que tapaven el forat i es va estar unes quantes nits amagat prop del forn, amb la ballesta preparada per disparar una fletxa al monstre tan bon punt tragués el morro pel forat.

Però el Babau, com si ensumés el perill, no va tornar més. Aleshores, en Trencavent va tenir la idea de plantar un pal a terra a davant del forat i lligar-hi un porc molt gras, que no parava de cridar perquè no es podia moure.

Oing, oing, oing- feia el porc.

I els xiscles eren tan i tan forts que el vent se'ls va emportar fins a l'Aglí, més enllà dels aiguamolls. La nit era molt clara i la lluna ben rodona i vermella acabava de sortir de darrere la mar que hi ha a prop de Ribesaltes i s'alçava en un cel sense núvols.

El monstre, en sentir els crits del porc, va sortir del seu amagatall i es va dirigir amb passes ràpides i segures cap a l'animal.

-Valga'm Déu quin tros de bestiota!-va dir en Trencavent quan va veure la figura del Babau-. Amb les fletxes no en tindré pas prou.

-Porteu-me la catapulta i les pedres més grans que trobeu pels voltants!-va manar als seus soldats.

De prop era tan gros que va notar que les mans li tremolaven, però tot i així va disparar una bola de pedra a la cara del Babau. Els ulls li brillaven i eren de color vermell. En Galdric es pensava que no l'havia tocat, però de seguida va veure que el monstre caminava malament i que fugia.

-La bola l'ha tocat, n'estic segur, camina de tort i a poc a poc- va cridar en Trencavent content com un gínjol- Quan surti el sol, el caçarem. No podem entrar al seu territori de fosc, està ferit i és perillós.

Quan es feia clar va agafar el seu cavall. L'acompanyava un grup armat amb forques, llances i fones. De seguida van veure les petjades que havia deixat el monstre a terra. A prop dels aiguamolls, les petjades eren cada vegada més clares.

Aleshores, en Trencavent va veure una massa de color verd, quieta.

-Atureu-vos- va dir mentre alçava la mà- és aquí davant.

Tothom estava espantat i ningú no caminava. Era mort, el monstre? O ho feia veure? I si s'aixecava i els atacava?

El senyor, amb coratge, va decidir d'acostar-se tot sol a aquell cos gegant i verd. Li va disparar unes quantes boles de pedra i fletxes. Les fletxes van passar xiulant a prop de les escates del Babau, que no es va moure gens. Després d'això, els de Ribesaltes es van sentir valents i van avançar tots junts fins a ser a prop d'aquella massa horrible.

Era una mena de monstre prehistòric, mig drac mig tiranosaure, cobert des del cap fins a la cua d'escates verdoses i punxegudes. A la gola, on no hi tenia escates, s'hi havia clavat una fletxa. L'animal feia uns vint metres de llargada. A les potes de davant hi tenia unes urpes negres; les de darrere tenien la forma d'una mà amb els dits estesos, com les d'un amfibi. La boca, mig oberta, deixava veure unes dents llargues i afilades com fulles de rasurar. Els ulls, mig tancats, encara deixaven anar una mica de llum roja.

El Babau havia mort a prop d'un gran gorg molt profund d'aigües de color blau, una mena de font que avui ja no existeix, que li servia de refugi i que desembocava al mar. La bèstia no es movia gens, i la gent va esperar una estona abans d'acostar-s'hi del tot. Després, la van envoltar i van començar a donar-li cops de peu i a punxar-la amb forques i llances mentre cridaven:

-Visca, visca, ja és mort! S'ha acabat tot!

Alguns es van enfilar damunt del Babau i li deien de tot per venjar-se de la por i dels dies d'angoixa que havien passat. Però de seguida en van baixar perquè l'animal feia una pudor insuportable. En Trencavent va ordenar a la gent que anés a cercar unes palanques per poder moure el monstre i llençar-lo al gorg.

-Abans d'enfonsar-lo a l'aigua, però, agafeu-ne tres costelles i porteu-les a la plaça de la vila- va demanar en Galdric, com a prova de la gran acció que havien fet.

-Això s'ha de celebrar! Que comenci la festa i que no pari fins que arribi la nit!- cridaven contents els vilatans.

El B