(), 1944
L'alcalde bellugà dubtosament el cap. Fou un temps que encara hauria estat possible. Ara, creia sincerament que no. A l'altra banda del riu hi havia un poble de tibats, de fatxendes, d'arrauxats. La naturalesa els féu veïns. Ells es declaraven rivals. Per un tres i no res, s'escometien a pedrada neta. Els que posseïen terres prop de les vores del riu, no s'hi traslladaven mai sense una certa aprensió. Portaven unes fones de dos ulls posades dins del sarró, que trenaven els dies de mal temps, quan no podien anar als camps, asseguts als pedrissos de les portes.
La dissort del poble veí és que no tenia campanar. Era un arreplec de cases arrapades a dalt de l'espadat sorgit en aquell indret de la riba com un bony inopinat. Feia com una talaia des d'on es dominaven amplament les terres grasses i brunes de l'altra banda del riu. Es dominaven, només; car l'estesa exhuberant d'aquells conreus, no els pertanyia. La separació dels termes l'establia el curs de l'aigua. La veu de la campana veïna arribava clarament fins a aquell penya-segat. Passava per les finestres, lliscava per les teulades com un missatges dels alts volant damunt de la plana: un missatge triomfant que surava per l'espai sense conèixer altra rèplica que el ressò del seu propi repicar. Segons com bufava el vent, l'amplitud d'aquell retruny era francament sonora. Aleshores, la gent de l'espadat, tancava, ofesa, les finestres, maleint amb una llengua irada aquella provocació.
A la nit, passaven el riu nedant i anaven a sembrar el mal a les propietats veïnes. L'endemà, els perjudicats, posaven el crit al cel. Els que treballaven pels voltants, s'hi atansaven. Aquells arbres esquinçats, aquells planters trepitjats, els hi feien perdre el seny. Baixaven tots a l'areny. Xiulava algun cop de pedra. Des de dalt de la falesa sonava un revolt de veus. Després, baixava algun roc. Es veia córrer les dones anant a cercar els marits. Amb l'arribada dels homes, la batussa s'eixamplava. Els de l'areny es soplujaven a la bultra. Els còdols brunzien pel damunt del riu, arrencaven gemecs a les teulades. Els que venien de dalt, penetraven amb una fressa sorda entre les branques dels arbres. Ressonava l'espetec dels vidres d'una finestra, surava el plor d'un infant. Les imprecacions dels uns ofegaven les malediccions dels altres. Més d'un cop, els de dalt, per tal d'allunyar els de baix de la vora de les cases, reeixien a travessar el riu una mica més amunt de la batalla. Aleshores els atacaven de front i de flanc. Si la banda dels que havien travessat era nombrosa, invertia, en ocasions, la sort de la batussa, de camp. Començava un joc esmunyedís, de corredisses. La bultra esdevenia silenciosa. Aleshores el franqueig del riu es presentava assegurat. L'aire s'emplenava d'un bordoneig dens de pedres. Sortien de darrere els arbres, de les brosses dels ribassos, de l'interior dels braçals. Els treballadors llunyans acudien a integrar-se a la contesa. Hi havia pedrades isolades, altres reblides i espectaculars. Tota la plana esdevenia un camp atrafegat, esquitxada d'homes que corrien ajupits i que a intervals s'aixecaven per tal de fer rodar les fones.
Generalment, la vivor d'aquestes escomeses s'acabava quan els fugitius arribaven a la ratlla de les cases que jeien al peu del campanar. Atrinxerats darrere les parets dels horts, mantenien a ratlla el braó dels atacants. Aquests no es donaven ben bé per satisfets fins després d'haver llençat un bon reguitzell de rocs a les finestres avinents i a les teulades.
Feia temps, però, que s'havien acabat aquestes pedrades. Amb la construcció del pont, moriren els ressentiments. Els pobles vivien en pau i no restava entre ells més que el record esmussat d'una rancúnia llunyana. Ningú no hauria cregut que hagués pogut néixer una agressió d'aquella rivalitat antiga i enterrada.
Aquell matí, els sonors cops de batall, que anunciaven les set, caigueren del campanar amb un retruny tot estrany. En sonar la primera campanada, l'agulla grossa del rellotge féu un moviment sobtant empassant-se dos o tres minuts d'una sola batzegada. Era una agulla cansada, que acomplia com podia la comesa de la circumval·lació. Els anys i el desfici d'un encalç sense repòs l'havien esmussada. D'altra banda, la resta del rellotge no era gaire més bo. Part de dins, els densos penjolls dels pesos s'estiraven ull avall del campanar trametent uns grinyols gairebé humans a la revellida maquinària. Part de fora, era un quadrat pintat de blanc, amb les xifres desllustrades, cosit com un pedaç dissonant damunt les pedres daurades. Car el cos del campanar tenia aquest color ros que solen imprimir els segles, aquest to lluminós de caramel que les parets de l'església, refeta posteriorment al seu davall, no havien pogut atènyer encara. I no és pas que fossin nous els murs del temple. Però es veien sollats i esgratinyats sobretot a la banda de la plaça, en part pels assalts de la quitxalla i, en part, perquè a les festes els fadrins hi jugaven a pilota.
Des de dalt, el finestral de mig punt que emmarcava la campana semblava contemplar aquell encavallament de naus i contraforts amb ull indiferent. El caràcter secular del campanar no acabava d'encaixar amb l'ordenació, més recent, de les pedres de l'església. I per bé que aquesta s'arrapava tant com podia al seu flanc, el cloquer l'esguardava com un afegitó estrany, dominant-lo silenciosament, tal com dominava la plaça i els porxos i les cases del davant i la llargada del poble estès al seu recés. Projectava la seva elevació pel damunt de les oliveres de les comes, davant les vinyes dels tossals, els xops i els verns de l'horta, els arenys i els pedregals del riu. Era el primer que s'albirava des del clos groc de timons del cementiri, el primer que colpia l'ull del carreter des de tots els caminals del terme, el primer que veien des del riu els traginadors de raigs. El decliu que la terra presentava des d'aquesta banda acusava encara més el pujol on s'encaixava i allisava les clepses de les comes que aguaitaven al darrere.
Quan la veu de la campana repetí la caiguda de les set, de les llars dels menestrals començaren a filtrar grinyols de portes. Les de les cases pageses feia estona que havien ressonat: els homes eren ja tots al camp i les dones feinejaven pels corrals o despertaven la mainada perquè no fes tard a l'escola. Algunes, encara tenien el llum encès. Altres, avesades a l'estalvi, se servien dels besllums de la claror naixent. La tardor era bon tros avançada i l'aparició de l'alba s'atardava cada dia més.
Fou en aquesta hora incerta quan esclataren a la plaça unes grans exclamacions. Procedien d'un dels angles situats al davant del campanar, entre l'acabament dels porxos i l'embocadura del carrer. La persona que les proferia era presa d'una forta excitació. Alçava i abaixava els braços amb uns gestos indignats, els estirava endavant, s'atansava a tocar els vidres de la botiga que havia acabat d'obrir.