Editorial Empúries (Barcelona), 1985
El tramvia de Burjassot era el número 23 i parava vora les Torres dels Serrans. Abans, la seua parada era a la plaça de Manisses, on arribava passant per sota les Torres; però les Torres es trobaven en mal estat i van prohibir-hi la circulació per sota. El tramvia, doncs, parava al costat de les Torres. Hi havia sempre una extraordinària vivacitat humana, a la parada: els tramvies 11, del Cementeri, el de Pobla de Farnals, els de Russafa —el 6—. Eren uns tramvies, és clar, desencolats, que semblava que anaven perdent llistons pel camí. Jo els recorde amb un afecte especial. En aquells tramvies vaig escriure molts versos i proses, especialment a les seues llargues parades on feien cruce: a l'entrada de València, davant la fàbrica de paper que hi havia al camí de Burjassot; més endavant, a casa La Conilla, que tampoc no existeix. Tinc el record d'una noia del meu poble que estava molt bona i ben carregada de pits. Un dia —era l'hora de la sesta— va voler dormir, al mateix tramvia, i amb tota la naturalitat del món es va descordar, per damunt la roba, el sostenidor, per l'esquena, i recorde l'allau de les mamelles. Eren, aquells, uns tramvies encantadors. El tren resultava més car, cinc o quinze cèntims més que no el tramvia, i només l'agafàvem en situacions de molta pressa o d'emergència. Però jo recorde, amb més que enyor, aquells tramvies, grocs, vells, reumàtics, quasi humans, que anaven de València a Godella i de Godella a València. Hi he viscut moments centrals de la meua molt humil existència.
El tramvia de Burjassot era el número 23 i parava vora les Torres dels Serrans. Abans, la seua parada era a la plaça de Manisses, on arribava passant per sota les Torres; però les Torres es trobaven en mal estat i van prohibir-hi la circulació per sota. El tramvia, doncs, parava al costat de les Torres. Hi havia sempre una extraordinària vivacitat humana, a la parada: els tramvies 11, del Cementeri, el de Pobla de Farnals, els de Russafa —el 6—. Eren uns tramvies, és clar, desencolats, que semblava que anaven perdent llistons pel camí. Jo els recorde amb un afecte especial. En aquells tramvies vaig escriure molts versos i proses, especialment a les seues llargues parades on feien cruce: a l'entrada de València, davant la fàbrica de paper que hi havia al camí de Burjassot; més endavant, a casa La Conilla, que tampoc no existeix. Tinc el record d'una noia del meu poble que estava molt bona i ben carregada de pits. Un dia —era l'hora de la sesta— va voler dormir, al mateix tramvia, i amb tota la naturalitat del món es va descordar, per damunt la roba, el sostenidor, per l'esquena, i recorde l'allau de les mamelles. Eren, aquells, uns tramvies encantadors. El tren resultava més car, cinc o quinze cèntims més que no el tramvia, i només l'agafàvem en situacions de molta pressa o d'emergència. Però jo recorde, amb més que enyor, aquells tramvies, grocs, vells, reumàtics, quasi humans, que anaven de València a Godella i de Godella a València. Hi he viscut moments centrals de la meua molt humil existència.
Hi havia, al carrer del Tramvia —com generalment se'n deia del carrer de Jorge Juan, entre el mercat i el forn de Nadalet—, un quiosc. Vaig passar moltes hores de la meua vida fascinat, palplantat davant d'ell, mirant les portades violentes, acolorides, de diverses col·leccions. Especialment em veig dempeus, atònit, perplex, mirant i tornant a mirar un setmanari estès que duia un nu de dona. Era, aquella, una revista pseudo-científica, com se'n varen publicar tantes mesos després de l'arribada de la República. La revista, ho recorde bé, es deia Pentalfa. A voltes, també mirava les portades d'una col·lecció d'obres teatrals frívoles: «Teatro Frívolo» era el seu títol. Aquella casa no era, amb propietat, un quiosc: era fonamentalment ca l'herbolari. A poc a poc va anar evolucionant, un negoci va anar imposant-se a l'altre, i darrerament es va convertir en quiosc; però recorde, encara, que, simultàniament als diaris i les revistes, venien te, poliol, etc., en garbes menudes. Sobretot, aquell nu de dona a la portada de la revista setmanal o mensual, el recorde encara, i m'agradaria, ara mateix, de tenir-la, de fullejar-la. A ca l'herbolari, al quiosc, dit casa Conole, tenien un fill que va morir de mala seguida, em sembla: tocava el violí i es va casar amb una filla o amb una noia d'una tenda de vins que per aquell temps varen posar al costat de casa Pons, davant de l'Olympia, al costat, també, de casa Badelles. La vídua, la vaig veure, sempre molt aspra, o molt farta de la vida, el temps de la guerra. Un dia va desaparèixer, no sé com. A poc a poc, també varen anar esfumant-se els elements de la casa de les revistes. El marit, l'amo del negoci, era petit, amb un guardapols. Anunciava els diaris pels carrers cridant: únicament les victòries republicanes. Aleshores, els seus crits arribaren a ser estentoris. En especial, cridava fort als carrers on hi havia gent de dreta. En concloure la guerra, hom va dir que havia tingut algun "disgust". No va passar res, però. Els primers mesos d'acabada la guerra, el recorde vell darrere el taulell, mut a la força, immensament fotut. Aquest silenci, aquesta actitud seua, em va donar, més que no cap altra cosa, la mesura tràgica del que havia ocorregut fatalment. les dones anaven i tornaven, al matí, al mercat, amb les cistelles a l'anca.
El meu pare era «de l'horta». Mai no he sabut aclarir si la barraca on va néixer, i que, temps enllà, per una evolució bàrbara i natural, es convertiria en una modesta alqueria, pertanyia al terme municipal de València o a què collons. Treballava de forner. Abans havia estat aprenent de mecànic i quatre o cinc coses més. Es va convertir, probablement —tot són conjectures, per a mi: no en sé res de cert—, en forner en conèixer la que seria la seua dona, que era filla d'un vell patriarca republicà que havia creat diversos forns a Burjassot i a la ciutat i que, finalment, va trobar la mort, d'un tir d'escopeta, a la boca d'un forn. El meu pare, possiblement així, es va iniciar en l'ofici de forner. Amb el temps fou un paler de molta anomenada: d'anomenada, fins i tot, comarcal. Un dia varen anar a la boca del forn on treballava: la seua néta, la meua filla, havia mort. El dia anterior havien acudit també a la mateixa boca del forn per tal de comunicar-li que la seua mare, la meua àvia, havia mort. Jo el vaig acompanyar a l'alqueria on jeia, de cos present, l'àvia. En acostar-se a l'alqueria, el meu pare s'excitava. En entrar-hi i veure, a mà esquerra, a penes travessat el llindar, el cos de l'àvia d. taüt, el meu pare es va desmaiar. Fou, segons he sentit dir, molt honest i complidor. Hom el vinculava molt amb el forn de Marieta, on va treballar durant molts anys. Al remat, justament com ara m'ha ocorregut a mi on treballava, es varen portar molt malament amb ell.
He viscut la meua infantesa a tres cases de la darrera porció del carrer de l'Obispo Muñoz, abans carrer Nou: aquella que va des de la carretera de Llíria —o, com sembla que li varen posar de nom, en acabar la guerra, carrer de Navarra— fins al mateix ajuntament: al número 82, un primer pis, on vaig néixer; després, la planta baixa del número 78; i finalment, en vespres o en plena guerra civil, enfront, al número 97, també la planta baixa, que havia estat, abans, col·legi d'una certa anomenada, dirigit per una estranya senyora Eulàlia, amb una germana seua, i, més tard, residència d'una tenebrosa família, la qual freqüentava bastant un orb del meu poble, Vicentet, el de la Pinzell, una dona que venia caragols, al mercat, i que, un dia, anant justament al mercat per la voravia d'enfront del forn del Nadalet, va veure, a terra, un tros de cervell del meu avi. Després, en haver-me casat, vaig viure, primerament, en un pis vell i gran del carrer del Maestro Lope; i després, en un altre del carrer de Josep Carsí, que ha estat la meua última vivenda al poble. En total, cinc cases. Totes les he estimades pregonament, però les que recorde més sovint, ara, en arribar a les darreries de la meua vida, són la cuina amb un petit finestró, una gran sala del pis on vaig néixer, i un racó, davant el menjador, de la casa següent, on el meu pare buidava els seus sacs de brossa diaris: la humitat pujava, com una parra boja, per la paret: jo tenia, en una capsa de sabates, cucs de seda.
Els meus berenars, al temps de la meua infantesa, i fins i tot de la meua adolescència, han estat, sempre, elementals i humils. El que més m'agradava era menjar un tros de pa amb oli i sal. De vegades, les vegades de més luxe, hi havia una delicada variant: la meua mare em posava pa amb oli i sucre, o pa amb sucre i oli. Enyore molt aquells primaris berenars, a la porta de casa, o corrent pel carrer, jugant, menjat a mos rodó el meu berenar, potser excessivament oliós de vegades, com m^agradava —i m'agrada, encara—.[1]
Evoque els dies, llunyans, de la meua infantesa, i bona part, també, de la meua adolescència, a Burjassot, el meu poble. Fórem una família petita, els meus pares, la meua germana i jo, molt unida, molt agrupada, sense que mai es fes sentir l'autoritat del pare i, si de cas, un poc, però molt poc, la de la meua mare. Vàrem restar molt units, la meua germana i jo, en una casa molt més que modesta, com ara ho són —ho constate, content— els meus fills, i nosaltres mateixos, com els meus pares, també al si d'una casa pobra. El meu pare, al matí, en arribar del forn, s'asseia a esmorzar; la meua mare li servia, si es donava el cas, una sardina, un tros de pa i l'ampolla del vi. El meu pare anava a la cuina, prenia una ceba, i d'un cop de puny l'obria damunt la taula, i se la menjava crua.
A la Diputació provincial, el «docte» funcionari que s'encarregava d'aquestes coses va donar, erròniament, un paquet meu de versos, La clau que obre tots els panys, que fou premi de poesia de l'entitat, dintre del termini legal, a la impremta. Però va calcular, equivocadament, els versos, que eren, en la seua gran majoria, dels de catorze síl·labes, i a la impremta el varen començar a «picar» sense esmenar l'errada. Un dia em varen donar un grapat de proves. Vaig començar la tasca de fer correccions. Jo recorde, ara, que vaig començar aquesta correcció al nostre pis de Josep Carsí. Un dia vingué el meu pare a casa. El meu pare era analfabet. Mentre jo pugnava per fer les correccions, ell, el meu pare, era al meu costat, a la taula del menjador. Em mirava, jo crec que amb un cert orgull. La meua dona li va posar una copa de conyac. Se'l bevia a poc a poquet. Definitivament, vaig desistir de continuar la correcció. Allò era una selva completament inextricable. Passarien anys abans que el llibre, compost degudament—per segona vegada—, arribàs a sortir al carrer. Però jo vull evocar el meu pare, al meu costat, a la taula del menjador, assegut en un balancí de boga, mirant-me i bevent de la seua copeta, discretament, a poc a poquet, mentre jo fullejava aquelles proves. Potser és, per la meua banda, i per ocultes raons, un excés subjectiu: una debilitat.
Mai no me n'he preocupat, dels assumptes que toquen, de lluny o de prop, els temes vagament genealògics. No vaig, per aquesta drecera, més enllà dels meus avis, i encara, això, ho faig treballosament. Els meus avis paterns, que eren de l'horta, es deien Salvador Andrés no-sé-què-més i Elena Andreu tampoc-no-sé-què-colló-més. Per la banda materna, el meu avi es deia Manuel Estellés Sancho —aprovat, doncs— i la meua àvia Presentació Muñoz Suay. Del meu avi patern hi havia una característica que té, encara, una certa perduració consolidada: li agradava, i molt, beure, com a la seua muller, i a més a més —una altra característica que sembla que ha fet arrels— era coix d'una cama. «El coixet», li deien. Tenia, també, molt mala hòstia. Potser era petit, escandalós, cridaner, de trompes barates i sorolloses, de sortir del cafetí amb massa càrrega alcohòlica, i sortir-ne bufat, pietosament empès pel botiguer, o un company, a la miserable i estrellada nit de l'horta. Treballava a la «Granja», de Burjassot, i era un home tan enèrgic com arbitrari. Un dia va beure més del que podia suportar el seu cos, aleshores, i va caure en una sèquia que passava plena d'aigua: pocs dies després del modest esdeveniment, moria. L'avi matern es dedicava als forns, i va tenir una desastrada i heroica mort, a la boca del forn d'un germanastre seu.
Després, per motivacions biogràfiques, em pense, més que res, estime, ja en el record, la casa del carrer del Maestro Lope, perquè, vivint allí, vaig caure malalt de les cames, i, des del llit, veia despenjar-se, a la meua esquerra, els terrats, les teulades, els comuns del meu poble, i escoltava, de tant en tant, el rellotge municipal i la campana de l'ermita de Sant Roc.