Editorial Aedos (Barcelona), 1964
Llavors Prat de la Riba construïa els fonaments de la seva obra, que no pogué portar més enllà d'un senzill assaig, però que fou una obra mestra, i també inacabada: la Mancomunitat de Catalunya, essencialment realista, administrativa i cultural. Avui ja comença de semblar prodigiós el que ell aconseguí i com degué aconseguir-ho, amb elements improvisats i mitjans de per riure. Com més temps passi, més gros serà aquell miracle. Doncs bé: tot i la feinada i els mals-de-cap que li donava una empresa semblant, Prat de la Riba —treballador incomprensible, d'aquells que treballen com qui no fa res— encara trobava manera de venir regularment a la Redacció de «La Veu», tres o quatre cops la setmana, i, si convenia, quinze dies seguits. Sempre hi compareixia a primeres hores de la tarda, al moment del ple, i hi restava fins a les cinc o les sis, per a anar-se'n després a un quefer d'altra mena. Era un home curt i rodanxó, de pell fina i cara molt vermella i plena, amb només un bigotet mesquí, i els cabells tallats com un raspall, en forma que llavors en deien à la parisienne. Semblava talment un bon prefecte de les terres vinícoles de la Catalunya francesa. Duia uns lentes d'or, que li pinçaven el nas, tenien una lluïssor clerical i li tremolaven lleument damunt el somriure sempre amable i comprensiu dels llavis.
Al Café Cataluña, primer, i al Café Colón, després, tots a la plaça principal de Barcelona, s'hi aplegava una altra penya literària de geni també consagrada, més conservadora i més burgesa encara. Era la que presidia el poeta Francesc Matheu, gran animador literari que havia creat "La Ilustració Catalana", la primera revista gràfica del nostre país, i una biblioteca copiosa, tipogràficament exquisida, i desenrotllada amb perfecta regularitat, mercès a l'esforç heroic de l'editor i a la fidelitat que li servaven la burgesia pairal o floralesca, i els amics de la cultura catalana escampats per Mallorca, València i el Rosselló. Amb la seva testa bíblica i barbada, i el tracte senyorívol que el distingia, Matheu era un motor admirable de les lletres catalanes, tal com les entenia i practicava l'estament més sòlid i tradicional de la Renaixença, el mateix que havia de sostenir l'Orfeó Català.
Per la penya del Cataluña i del Colón, hi passaven tots els qui tenien, vells o joves, resolts els seus propis neguits, tant els econòmics com els literaris. L'art d'escriure hi era tingut com un ornament superior, una mena de plat de postres de la vida, que devia assaborir-se únicament després de satisfeta la necessitat fisiològica, la fam essencial. Potser no anaven errats d'osques. La figura més viva i autèntica d'aquesta penya era Narcís Oller, el primer dels novel·listes catalans moderns. Tenia tot l'aire d'un coronel que hagués estat retirat del servei abans de ser general; era petit, secardí i eixut, sempre enutjat contra alguna cosa, però d'una bonhomia certa i d'un fons cordial. El poeta pirinenc Joan Maria Guasch —passada ja la trentena— constituïa l'element fresc i jove d'aquell cenacle ple de respectabilitat.
Ja feia temps que jo coneixia, almenys de vista, tots els components del nostre món literari, i encara no sabia com era Pompeu Fabra. El vaig veure per primera vegada l'any 1906, amb motiu del Congrés de la Llengua Catalana, celebrat al Palau de Belles Arts (enderrocat avui), davant el parc de la Ciutadella. Un matí plujós, jo entrava en una de les aules on es debatien problemes que m'interessaven. Hi hagué primer quatre o cinc oradors, gramàtics més aviat amateurs, que defensaven els seus punts de mira, tots contradictoris. Després s'alçà un home encara força jove, no gaire alt, prim i enèrgic, de bell perfil i mirada aquilina. Per comptes de parlar molt, digué poques paraules, amb claredat meravellosa, i tot seguit es posà a escriure amb guix a la gran pissarra negra, com si fes una demostració d'àlgebra. Els arguments dels opinants anteriors anaren caient com fullaraca. La tesi del ponent quedà plenament demostrada, i en acabar el desconegut la seva intervenció, a l'aula esclatà —cosa rara— una salva entusiasta. "Qui és aquest home?" vaig demanar. I em respongueren: "Pompeu Fabra"...
El novel·lista tenia un gran pis burgès al començament de la Rambla de Catalunya, on posava el patriarcal escriptor muntanyenc José María de Pereda, quan des de Santander venia a fer una curta estada a Barcelona. Oller sostenia correspondència amb els grans novel·listes castellans del temps. Galdós, Valera, la comtessa de Pardo Bazán, com també amb Menéndez Pelayo. Coneixia bé París, on havia estat rebut i consagrat per Zola. A Barcelona no escrivia literatura gairebé mai. Les seves novel·les —construïdes i compostes molt lentament, segons la tècnica naturalista—, les escrivia durant les vacances d'estiu, que llavors eren llargues, a casa d'un cunyat seu, hisendat de Cerdanya, que vivia tot l'any a Puigcerdà.
Puntualment, pels volts de migdia, començava a comparèixer al passeig la flor de la burgesia barcelonina, amb algun empelt d'aristocràcia, més o menys rància, en els brots més alts. La majoria eren senyores i senyoretes, amb gran profusió de mares que duien, a banda i banda, filles casadores, i força jovent masculí. Els estudiants de Dret tampoc no hi mancàvem, entre dues classes o en sortint de la Universitat. Els senyors madurs, a primera hora, escassejaven: no solien presentar-se fins més tard, gairebé a misses dites, després d'haver-se tancat despatxos i oficines. Tothom, molt especialment les dones, portava al damunt el bo i millor dels guarda-robes: pells, vestits de seda, sabates fines, capells sumptuosos, manguitos, ombrel·les i, sobretot, joiells. Enlloc del món, ni llavors ni després, no n'he tornat a veure tants, ni de tan escandalosos, portats a l'aire lliure. Hi devia haver raons profundes per una exhibició tan llampant, en plena via pública. [...]
El jovent elegant, vull dir el masculí, rendia a l'espectacle una aportació molt considerable. És difícil que la gent d'avui pugui fer-se idea d'aquella joventut (vull dir l'autènticament fashionable), que no tenia altre pensament ni més delit que la complicada feina d'abillar-se a la moda del dia, com un figurí. Se n'ha perdut del tot la mena, i ara és com voler parlar d'una espècie ornitològica extingida. Avui hi ha rics i pobres, com sempre. Fins potser els rics de debò ho són més que mai. Però rics com aquells, rendistes absoluts, amb fills grans que no feien res en tot l'any —ni servien per a altra cosa que per a lluir, de manera enlluernadora i impecable, els vestits que rebien directament de Londres i de París, cavalcar corsers de raça, entretenir mosses esplèndides que cantaven i ballaven a «La Gran Peña» i a l'«Edén Concert» i presentar-se a les llotges preferents dels teatres, corridas, partits de pilota basca, saraus i passeigs—, cal haver-los vistos i coneguts, com jo a força d'ells, per a no arribar a creure que tot allò ha estat un somni. Els «gomosos», que en deien, acudien també, tard o d'hora, al Passeig de Gràcia, a la banda del sol. Passada la una de la tarda, fins els grans industrials més enfeinats, tot anant a dinar, hi desfilaven. Els polítics més populars també s'hi deixaven caure, de tant en tant. Enmig d'aquella correntia ciutadana selecta, de vegades s'hi produïa un lleu remull, com enmig d'una rierada quan hi baixa un tronc podrit. Era Alejandro Lerroux, que venia de Gràcia, d'alguna «Casa del Pueblo», caminant rumbosament, amb el chambergo d'ales amples i la corbata vermella, «revolucionària». Les dames burgeses, en veure'l passar, li giraven la cara. O era Francesc Cambó, entre un parell de diputats o senadors de la «Lliga», que passava fent ganyotes i estirant el coll, sense voler veure ningú. El corrent li obria pas, complagut: tot d'homes el saludaven, sense rebre resposta, i no poques dames li somreien. [...]
El moment sensacional era, ja cap a la una de la tarda, quan la porta de ferro de les cotxeres, al palau situat a l'encreuament del Passeig de Gràcia i la Granvia o carrer de les Corts Catalanes (on avui hi ha la mola nova del Banc Vitalici d'Espanya), era oberta de bat a bat, i en sortia, amb cotxer i lacai, la carretel·la de la senyora del milionari Samà, que acabà per ser marquès de Marianao. Era la dona més arrogant de Barcelona, i passava per la més rica. Bruna i fina, amb morenor de gitana i bandeaux moradencs, de tan negres, vestia admirablement i duia amb un encís inigualable la representació dels milions que el seu marit tresorejava. Acostumava a anar sola, en el seu carruatge fosc, folrat de color crema i amb rodes vermelles, tot relluent, tirat per un tronc superb de cavalls que sovint variaven —ara blancs, ara picalejats de gris, ara llisos i llustrosos, com els bons cigars de l'Havana—, sempre amb guarniments argentats o daurats, i boques nervioses, clapejades d'escuma. Duia un gran llebrer estès als seus peus, fent-li com de catifa, i es recolzava indolentment a la banda esquerra, sense mirar ningú, retornant només amb displicència les profundes salutacions que els cavallers i els ocupants dels altres carruatges li adreçaven; girant sols de tant en tant els ulls, però com si no veiés res, sobre la turba de les burgeses enjoiellades que anaven a peu. El seu carruatge passava sempre al davant dels altres, al trot àgil i poderós dels cavalls, que alçaven les potes davanteres amb gràcia de dansarines. Era la vedette del Passeig, l'«estrella» d'aquell ballet fastuós i local, que, als seus participants, els semblava —i era necessari, perquè altrament tot l'encís que hi trobaven s'hauria esvaït— el «non plus ultra» de les elegàncies mundanes.
A penes la carretel·la de la marquesa havia donat dos tombs, des de baix del Passeig de Gràcia fins al carrer de Provença, es presentava puntual el seu ballarí complementari, vull dir el jove marquès de Julià, l'home més bell i baronívol de la high life barcelonina. Apareixia dalt d'un cavall espanyol, generalment negre, amb una crinera i una cua que li arrossegaven fins a terra, un cavall de Velàzquez. El cavaller vestia sempre de jaqué, amb capell fort, de mitja copa, botes i guants de pell de Rússia i una gran flor al trau. Quan el cavaller i la dama es creuaven per primera vegada, ell li feia amb el capell una gran reverència, com un Brummel barceloní; i poc després, al trot, es posava darrera la carretel·la i l'escortava com un sigisbeu. La marquesa, de reüll, el veia maniobrar. De tant en tant, el tronc es posava al pas, per reposar, i llavors el cavaller avançava fins a situar-se al costat esquerre del carruatge, dominant amb l'alçària i el seu cos d'atleta la figura femenina recolzada als coixins. El cavaller es descobria i anava conversant una estona amb la dama, les regnes a la mà esquerra, i a la dreta, amb un gest de cortesia, el capell. Després, el cavaller s'allunyava al trot i tornava a cobrir-se, mentre la carretel·la emprenia novament una carrera llarga. Diverses vegades es creuaven encara pel Passeig; ell, lluint la seva figura eqüestre; ella, la seva nonchalance de gran dama. Es miraven i passaven de llarg: era que el ballet s'acabava. Fins que, a mesura que s'anava aclarint la gent, que es fonien els qui caminaven a peu i que s'escampaven els carruatges, quan el marquès de Julià ja no passava més, la carretel·la de la marquesa de Marianao se'n tornava també al seu palau.
Eren cap a dos quarts de dues. El Passeig de Gràcia quedava desert. Quan les portes del palau es tancaven, però, del fons de Gràcia començaven a baixar corrents les primeres modistetes i dependentes, que anaven al treball de la tarda.
Ja eren dos quarts de quatre tocats quan eixí del portal de l'Ajuntament el carruatge fúnebre. Era una carrossa barroca, la "millor" que hi havia a Barcelona en el gènere pompós i mortuori, i anava arrossegada per vuit cavalls, tots empolainats i emplomallats, com si haguessin de desfilar en alguna apoteosi d'òpera de cartó, però amb colors funerals, negre i argent. Com que els vuit cavalls venien en troncs de dos, n'anaven sortint pel portal i mai no acabaven de sortir-ne. El cotxer, els palafreners, els lacais i altres figurants de joc de cartes endolades, vestien d'aquella manera anacrònica i falsa, que llavors en deien "a la gran Daumont". La caixa, de fustes i metall carregats, com la carrossa, no es veia bé, embolcallada en gases i cintes. La cobria, però, una casulla morada, i damunt la casulla hi havia un calze daurat. Era el de mossèn Cinto o una altra peça d'escenografia?... El que a mi m'estranyà més -ho recordo perfectament- és que, tot i el gran aparell desplegat, que hauria produït en qualsevol avinentesa una astorada exclamació general, no arrencà ni una veu de la gent humil i cohibida que amb grans estretors ho presenciava. Al contrari: quan aparegué la caixa, el silenci es féu tan gran, que només es sentien les potes dels vuit cavalls trepitjant l'empedrat. Al meu voltant, tot de gorres suades i barrets destenyits, de treballadors i menestrals, deixaren les testes descobertes al ventet humit que bufava.
Es feia impossible de caminar Rambla amunt. En arribar nosaltres al Pla de la Boqueria, les campanes de Betlem es posaven a tocar a morts: era que l'enterrament havia arribat a les portes d'aquella parròquia. Els eixams de pardals que en aquells temps dormien als vells plàtans, davant del Liceu, i que començaven a venir a jóc, en sentir la gran remor funeral s'esvalotaren per damunt de la gentada. Poc després, aquesta era empesa Rambla avall, perquè la comitiva reprenia la marxa. Llavors poguérem veure que venia pel passeig del mig, amb la gran carrossa que navegava, com l'Arca, sobre les onades humanes, mentre els macers i guàrdies de la ciutat anaven obrint-li pas, penosament. Les cobertes dels tramvies aturats, a dotzenes, aparegueren tot seguit plenes de gent encuriosida, que s'hi havia enfilat en un tancar i obrir d'ulls.
Quan, per fi, arribàrem al cementiri, ja fosquejava. Els peus em feien mal, i encara era cosa d'enfilar-se fins a tocar el cim de la muntanya: la tomba –un gran forat obert a la roca viva– s'hi trobava al capdamunt. Era una tomba del cos de bombers municipals, cedida a corre-cuita. Vaig emprendre pel dret el costerut camí. En la fina lluïssor del capvespre –de la banda de Ponent la nuvolada escampava una mica–, el lloc on era la tomba l'assenyalaven, allà amunt, tot d'atxes enceses. I a la seva resplendor ardent, barrejada amb la freda lividesa de la posta, veia –oh, miracle!– que totes les crestes de la muntanya –la tràgica muntanya dels anarquistes i els afusellaments– eren coronades, a contrallum, entre matolls de ginesteres florides, per fileres humanes. Els semitroglodites i barracaires d'aquells barrancs desolats, la gent més miserable i malfamada del suburbi barceloní, abandonat de Déu i dels homes, retien també, a la seva manera, morts de misèria i de fam, el seu humil homenatge al més gran poeta de la Catalunya moderna.
A penes arribava jo a dalt, davant la tomba, entre la darrera companyia d'uns centenars de fidels, algú, no sé qui, em posava una atxa encesa a les mans. La caixa ja era dins de la cova, i uns paletes blancs com farinaires l'anaven tapiant amb maons. No en recordo res més. Estava esmaperdut, amb una esgarrifança de fred per tot el cos, mentre guaitava com hipnotitzat la flama de l'atxa encesa. Algú també em digué que l'apagués, ficant-la a dins una mena de cossi ple d'aigua, on ja n'hi havia moltes d'altres. Ho vaig fer, i la darrera cosa que vaig veure, al costat del cossi, fou una gran llosa blanca, com de marbre, sense inscripció de cap mena i amb unes grosses anelles daurades. Devia ser la llosa de la tomba. De seguida me'n tornava tot sol, com havia vingut, muntanya avall.
El meu fracàs total al pensionat de Sarrià vingué a desbaratar el projecte que a casa tenien fet els pares, en el precís instant que, després d'haver-lo preparat molt temps, els devia semblar que ja era dut a terme. Els dos fills, tancats nou mesos seguits al col·legi, durant set anys almenys; i els pares, mentrestant, lliures del tot: aquest era el pla perfecte. I vet aquí que el menut dels dos nois, el més poqueta cosa, havia fallat en absolut, fins al punt de no quedar altre remei que treure'l de la presó i retornar-lo a casa. ¿Què en farien, ara, d'un enze semblant, a remolc tot el dia?
S'apressaren a trobar una solució al menys allunyada possible de la que acabava d'anar-se'n per terra. I aqueixa solució era el migpensionat que els mateixos jesuïtes tenien a Barcelona. El canvi anà molt ràpid. Els meus pares, de perfecte acord amb els dos col·legis, em tragueren de l'un i, sense perdre temps, em ficaren a l'altre. Tot quedà enllestit entre 1896 i 1897, entre sortida d'any i cap d'any.
En el seu establiment barceloní, els bons pares hi rebien alumnes de dues menes: migpensionistes i externs. Jo vaig ingressar-hi, naturalment, de migpensionista. Els nois d'aquesta categoria entràvem al col·legi a les vuit del matí, just per oir la missa diària, i en sortíem a les vuit del vespre, després d'haver preparat les lliçons i els deures per a l'endemà. Tornàvem a casa, doncs, només el temps de sopar i dormir unes vuit hores. Però hi havia la festa del dijous a la tarda, des de les tres, i la del diumenge, a partir de les onze del matí, sortint de l'ofici, la comunió i la Congregació, sense comptar-ne algunes altres de periòdiques. I, sobretot, allò era una altra cosa!
Així com el de Sarrià fugia del món tant com podia, isolat allà dalt de la muntanya i tirant sempre cap a bosc, el del carrer de Casp, de Barcelona, estava submergit en plena ciutat, que el voltava per totes bandes. Per força havia de ser sociable. El barri on està situat era, i és encara, el barri dels grans despatxos i magatzems de la indústria fabril catalana, base econòmica del país: barri damunt el qual sembla assentar-se tota la dreta de l'Eixample, on llavors vivia burgesament la flor de la burgesia de Catalunya. Els carrers de Casp, Claris (ara Via Laietana) i Llúria, que emmarquen l'edifici dels Jesuïtes, amb els seus pròxims veïns, sentien ressonar de sol a sol els carros de transport dels cotoners, llaners o seders, carregats de troques de filat i peces de teixit. Totes les voreres eren interceptades pels carretons que descarregaven i carregaven, entrant i sortint dels magatzems profunds. A primera hora de la tarda, de tres a cinc, la zona en pes anava plena de l'aroma intensa del tabac havà, que fumaven els amos i grans encarregats, sovint en mànegues de camisa, mentre vigilaven des dels portals el tràfec, i de la fortor dels caliquenyos que tots els mossos, fins el més humil, anaven xuclant, amb l'espatlla encorbada sota l'embalum dels fardells. El col·legi estava encastat, com un ingredient més, en aquell torró urbà, fabril i comercial, de fi de segle, el de "Barcelona és bona si la bossa sona".
La segona cambra, i la més gran, era la «sala daurada», perquè les altes i nobles llibreries de fusta severa que folraven gairebé totalment les parets tenien a les seves volutes abarrocades alguns tocs d'or, que lluïen suaument damunt la pau de les rengleres de llibres i carpetes. Se'n deia també la «sala de Mossèn Cinto», perquè hi era guardat el fons del gran Verdaguer, recentment adquirit, amb tots els manuscrits i la biblioteca deixats en morir pel nostre incomparable poeta modern. A la mateixa sala eren custodiats altres llibres de valor excepcional, com el Cançoner dit d'Aguiló, i manta peça raríssima, que els entesos es passaven de mà en mà, com els canonges es passarien la custòdia. Al centre de la cambra hi havia una taula molt gran, de roure, amb potes d'estisora, i tot de poltrones de fusta i de cordeta trenada, a l'estil de Mallorca, al voltant. Entorn d'aquella taula tenien les seves juntes setmanals els sis membres de la Secció Històrico-Arqueològica, i en aquelles poltrones asseien les còrpores il·lustres. Jo els assistia sempre, com a secretari que preparava la tasca i després estenia les actes.
La docta sala tenia dos finestrals que donaven al carrer del Bisbe, amb festejador de pedra picada a banda i banda. Davant de cada finestra, una taula petita i un parell de poltrones permetien als erudits consultar les peces úniques de la biblioteca, i a nosaltres, els joves macips, vigilar-los discretament, perquè ja és universalment sabut que la passió i la cobejança del bibliòfil no reconeixen límits. A la segona tauleta d'aqueixes, la de més al fons, posada al costat del finestral que queia damunt mateix del carreró silent de la Pietat —en el qual ressonaven, igual que pesants gotes d'aigua, com al fons d'una antiga cisterna, les lentes batallades de la catedral—, solia asseure's, quan venia a visitar privadament l'Institut, Enric Prat de la Riba. Hi venia sovint, tant com li'n deixaven lleure els seus quefers immensos. Era com un d'aquells governants medievals, amics i protectors de la saviesa, que de tant en tant anaven a cercar repòs i alè, després de les batalles, a l'ombra d'un claustre silenciós o en la pau industriosa de l'escriptori d'un monestir allunyat del món. L'Institut, per ell, tenia d'una cosa i de l'altra. A penes se li presentava una avinentesa, s'escapolia de la Mancomunitat, sobretot a darrera hora del matí o al caient de la tarda. Els serveis del govern, els diputats, els visitants de nota, el cercaven debades: s'havia fos tot d'una. I era que, fent-se precedir d'un ordenança fidel, abandonava de sobte el despatx presidencial, creuava ràpidament el Pati dels Tarongers, s'enfilava per una escaleta interior i es feia obrir, entre replà i replà, una portella mig secreta que donava al lloc més amagat de l'institut, per on es passava a la seva «sala daurada». Deia al seu acompanyant que no revelés a ningú on ell era i li assenyalava l'hora que havia de tornar a recollir-lo. L'home es retirava i Prat anava de dret a asseure's vora aquell finestral.
Moltes vegades, en haver d'entrar jo a la cambra per a algun quefer del servei, me l'havia trobat allí, sense poder esbrinar si acabava d'entrar-hi o si ja feia estona que hi era. Així que em veia, m'adreçava un senyal amistós, perquè m'hi apropés, i llavors em demanava detalls de la feina que l'Institut duia entre mans, de les publicacions que preparava, dels llibres nous comprats, de les revistes rebudes, de les visites que ens feien molts savis estrangers i de la copiosa correspondència d'informació i d'intercanvi que sosteníem. Era incansable a preguntar, i per les respostes que jo li feia i les mostres de tota mena que de l'activitat cultural li donava, el veia fruir intensament. Sovint, si li parlava d'alguna nova publicació valuosa que s'havia rebut, em demanava per veure-la, i quan la tenia damunt la tauleta la fullejava lentament, amb les seves mans molsudes i delicades, de prelat i de mecenes. Altres dies, després de parlar amb mi una llarga estona, com de costum, jo m'adonava que ell perdia de mica en mica el fil de la conversa i s'anava abstraient, com endut per un somni. Llavors jo el deixava sol, i tot allunyant-me veia que es quedava absort, recolzat al respatller de la poltrona, vora el finestral de vidres menuts i carrats, amb voravius de plom. S'estava així, immòbil, mitja hora llarga, a voltes més (de tant en tant jo treia el cap, per si em necessitava), la mirada perduda en l'etèria llunyania on les torres bessones es torraven, com panotxes, al sol del migdia, o s'anaven fonent i coronant d'estrelles dins la penombra precursora de la nit. Sovint, quan jo tornava a veure si volia quelcom, ja no hi era. Se n'havia anat silenciosament, com havia vingut.