Generalitat valenciana/Ajuntament de Castelló (Castelló de la Plana), 1998
Al tossal de la Magdalena, la història, la llegenda, la mitologia casolana, la tradició, la literatura, l'arqueologia i el paisatge formen un tot amalgamat que impregna, des de fa molt de temps, l'ànima i l'ésser de Castelló. És en aquell escenari on fou gestat un projecte de poble que, hui, set segles passats dels humils orígens, ha esdevingut –juntament amb tota la comarca de la Plana- una esplèndida i rica realitat.
Allà pels temps dels inicis literaris i mítics d'aquest poble, sorgits de la creativa imaginació del llaurador lletraferit Josep Pascual Tirado, en aquella muntanyeta vivia un rei, al palau del qual pertanyen els ruïnosos enderrocs d'un "Castell Vell", testimoni verídic -aquest sí- d'un passat pairal que tots els castellonencs tenen com a soca i arrel del seu ésser, i és per això que el visiten fervorosament una vegada a l'any, en el tercer diumenge de la quaresma.
Aquest monarca era el Rei Barbut. "El seu palau cormejava un tossalet d'on contemplar podia tot el seu regne"; és a dir, el terme de Castelló. En el llibre d'en Pascual Tirado que el lector té ara a les mans hi ha dues descripcions del paisatge que es corresponen perfectament amb l'abans i el després de l'històric procés de colonització i poblament que es produeix arran de la conquista cristiana d'aquestes terres. El paisatge originari que el nostre Rei Barbut podia contemplar des del portaló del seu palau venia a ser "una rodolada de planícia que la mar i les muntanyes voltaven; un clot de vegetació extremada, mes tot abandonat... tot. Secallosos pinars, palmeres desllenguides, retorçudes oliveres, garroferes esmortides. D'argelagues, fenassos i piteres, no cal parlar-ne... molt a propòsit per a fer la gran preà en gavelladors... I no res més. De raboses i llops, un estol, i serps... ni que foren cabirons!"
El rei vol que els seus vassalls transformen aquell paisatge, i a tal fi demana la col·laboració de l'heroi d'aquesta contalla, Tombatossals, qui, amb l'ajut de la seua conlloga (i ací és on hem de veure simbolitzat l'esforçat i abrivat llaurador castellonenc de tots els temps), hi posa mà a la tasca. Així parla el rei: "És desig meu, com dels meus fills, que el terme que al davant teniu, com sapiau i pugau, tornar-lo feu en formós i exuberant. Vull que els fruits i les flors se crien abondó; que l'arbreda, sembrada parega al solc; que siga profitós el treball; que les grans i petites feres fugen a altres terres; que les serps desapareguen... Vull que l'aigua cerqueu d'on n'hi haja, i que aquesta malea mai la meua vista no veja..."
I respon Tombatossals acceptant el repte i prometent que "no assossegarà fins que no tinga remogut tot el terrer, les roques panxa al sol, oberts clots, acordellades les sèquies per on correrà l'aigua d'aquell riu que a perdre's va ala mar", per tal d'aconseguir que la planícia siga un "mantell de verdor que arribarà fins a la mar, i la flor de nafa esclatada en delitosa fragància que fins ací aplegarà transportada pel suau ventijolet".