Edicions 62 (Barcelona), 1979
XIV
A una hermosa dama de cabell negre que es
pentinava en un terrat amb una pinta de marfil
Amb una pinta de marfil polia
Sos cabells de finíssima atzabeja,
A qui los de or més fi tenen enveja,
En un terrat, la bella Flora, un dia;
Entre ells la pura neu se descobria
Del coll que, amb son contrari, més campeja
I, com la mà com lo marfil blanqueja,
Pinta i mà de una peça pareixia.
Jo, de lluny, tan atònit contemplava
Lo dolç combat, que amb extremada gràcia
Aquestos dos contraris mantenien,
Que el cor, enamorat, se m'alterava
I, temerós d'alguna gran desgràcia,
De prendre'ls tregües ganes me venien.
XXVII
(A la vanitat del món i engany)
Si voleu ser discret parlau a pler,
Si voleu ser valent mostrau rigor,
Si, acàs, voleu ser festejador
Digau, tothora, que teniu què fer;
Si opinió desitjau de mercader,
Tingau en la botiga plata i or
Amb sedes i brocats de gran valor,
I pagau a tothom, fins un diner;
Si voleu ser llegit tingau memòria,
Si voleu ser soldat parlau de guerra
I, si galant, anau com Absalon;
Digau que los treballs teniu per glòria
I tindran-vos per sant los de la terra,
Que és apariència tot lo de aquest món.
XXII
A UNA DONZELLA A QUI CONTEMPLAVA SON AMANT
MOLT TRIST QUAN ELLA ANAVA A CERCAR AIGUA A LA FONT
Per aigua anava lo meu bé un cert dia,
I foc ardent per los seus ulls llançava,
I amb los meus, amb què, atent, la contemplava,
Omplir los cànters fàcilment podia;
Lo raig de l'aigua, que molt clar eixia,
Com qui li diu: «Regau-los» —murmurava—
I, quan la delicada mà banyava,
La neu que va fonent-se pareixia;
A un extrem arribí tan insofrible,
I als raigs fogosos de sa bella vista
Tant se'm cremava l'ànima afligida,
Que, per a mitigar lo ardor terrible,
Entrà en un cànter i restà —la trista—
En ànima de cànter convertida.