Impremta La Sinceridad - 1912 - Sóller
Unida per medi d'un coll de conglomerats amb sa ribera, s'allarga sa península de sa Foradada; una formació fantàstica en la que ses estratificacions qui es capfiquen cap a llevant tenen s'apariència dels costats d'un acorassat; mentres que ses qui s'aixequen cap a ponent formen timbes. Després d'un segon coll adquireix sa penya una coloració vermellenca i té un aspecte molt salvatge. Sobre el front de la timba, hi ha un foradot, alt de 33 metres, qui dona a la penya apariències de monstre i és l'origen del nom de Foradada que se li ha dat. Damunt dit forat una àguila hi fa es niu.
[...]
A vegades corren els nigulats prop de ses muntanyes i llavores van cap enrere com empesos per una força invisible, i és que d'allà ses muntanyes hi ha un altre vent qui los sempenteja. S'aire reposa tranquil lo mateix que la mar, o millor dit, aquesta reposa perquè no hi ha vent, i així sa nostra ànima en aquesta tranquil·litat de sa naturalesa reposa doblement. Perquè si veim reflectits els nostres sentiments dins sa naturalesa, per altra banda també sa naturalesa influeix damunt noltros excitant, inspirant o tranquil·litzant, segons ses circumstàncies. És una influència de la qual en els primers instants de possessionar-se de noltros no mos ne temem; no la podem tocar, ni veure, i la sofrim inconscientment. És un ambient consemblant a s'esfera d'idees dins la que fórem educats i que per lo mateix nos proporciona també s'educació. És es to que dona sa naturalesa.
Per tot aquest contorn hi fa ombra, però fins ara havia resplandit aquí es sol. Ses roques són encara calentes, i s'olor des fonoll marí umpl de tal manera s'aire, que s'embatol no és capaç de dur-les-se'n i quasi entabana. Ses ombres llunyanes tornen blavenques. Ses roques que encara banya es sol passen des color vermell de coure a n'es dorat. Cap barco es veu en tot s'horitzó, sols ses barques de sa fantasia caminen cap envant, i malgrat això no s'experimenta aquí sa sensació d'isolament que s'experimenta damunt una muntanya. S'ona, aquí, apar que junti tot el món en una abraçada gegantina i que a tots nos reunesca. Sovint he escoltades ses ones i moltes vegades me sembla que modulen conversacions de coneguts estimats qui són a lluny. Hores i hores les he escoltades i sempre me sembla que diuen coses noves.
En aquesta solitud de sa vorera sa veu humana casi destorba i quan aquí un parla amb un altre ho fa petit com si tengués por de rompre aquest elevat silenci. Un té por d'introduir un desacord en aquest acord de sa naturalesa a on tan sols ressalta es girar de ses valzies a l'entorn de ses timbes llunyadanes, que sembla acompanyar es rítmic batre de la mar. Casi se sent un temptat de retenir sa respiració a fi de poder escoltar millor.