A la plaça, de cara al bosc...

Autor: Josep Albanell i Tortades
Pàgines: 98-100

A la plaça, de cara al bosc, hi havia el pastor Magí. Pastor sense ramat, ara que ja ningú no criava ovelles, al poble. I l'home matava les hores a la plaça: el seu hortet era tan esquifit que no hi calia fer quasi re. El pastor Magí li va donar el bon dia i l'Ermengolet li va ensenyar el tebeo de Superman. El pastor se'l va mirar displicent. «Molt qüento», va dir. Els llibres i revistes sempre li havien semblat una cosa de poc fiar, de política. L'Ermengolet va haver d'explicar-li qui era, com era, el Superman, tan fort, tan invencible, tan bon home. I qui era el Clark Kent, la Luisa Lane i tot això. El pastor se'l va escoltar atentament. I al capdavall va dir: «Mira, l'únic Superman de veritat que hi ha és aquest», i assenyalava el Cadí, «la resta, històries per a es­calfar el cap a la jovenalla». I afegia: «Fixa't bé en el que et dic: quan aquest Superman s'ensorri, s'ensorrarà tot lo món». I va quedar tan satisfet, mastegant una palla, mirant dellà dels prats, cap al bosc que ara fumava una mica per causa del sol.

Pel camí de dalt, ben lentament, recalcant-se en el seu bastó, caminava, ara un pas, ara un altre, el vell Bastí. «On aneu, Bastí?», li va demanar. «A cavar», va contestar el vell. «I tu, que no ets a ajudar el teu pare?» «No.» A cavar, deia! Si ni es podia bellugar de dolor! «D'alguna manera s'ha de matar el temps», havia sentit dir al vell Bastí. I el pastor li va respondre: «Bé prou que cuitarà de matar-nos ell!». L'Ermengolet contemplava el pas vacil·lant i penós del vell. «Bastí, vos us morireu ben aviat, oi?» El Bastí es va deturar, la boca oberta de més de dos pams, i el va intentar arreplegar amb el bastó. «Et fotré una allisada, mocós de merda!» Es va escapar corrent. A més a més, ara pujava la moto del correu; podia anar a veure qui tenia carta. Qui en tenia més, de sempre, era el secretari. Hi havia dies que en rebia tres i quatre.

L'home de les cartes va aturar la moto davant la porta de ca l'Er­mengolet. Duia una coixinera de segó per a la seva mare. En passar pel costat del noiet li va clavar una galtadeta: «T'has quedat ben sol, eh nen?», i va entrar pel portal. Se sentia el lladruc d'un gos. Unes vaques treien el morro al capdamunt d'un carrer. El pastor Magí es gratava la clepsa sota la gorra. A l'Ermengolet, encara que la bufetada no li havia fet gens de mal, li va venir un bull de ràbia. I es plantà al costat de la moto. Es va tirar a clavar bitzacs a les rodes, al parafang, al mo­tor, fins que la màquina va caure per terra. Però ell no parava d'atonyinar-la furiosament. Ara, amb el sol puixant, sí que cridava l'Ermengolet: «Miquel, Miquel!». Bramulava el nom tan fort com podia, amb desesper. El pastor s'havia aixecat i se'l guaitava sorprès, gratant-se la clepsa sota la gorra, encara. Sortiren de la cuina el càrter i la mare, esverats. El crit de l'Ermengol era ja un mot inintel·ligible i rogallós: «Eieel! Eeeeieeeel!». Només el van poder arrencar d'allà a còpia de bufes i carxots. Dintre la casa, l'àvia, a tocar del foc apagat, demanava amb desfici: «Què passa, què passa?» La mare, que entrava estirant l'orella de l'Ermengol, li va contestar secament: «No re no passa, dona». El sol s'escampava per les rajoles dels fogons.