Edició Fermar (València), 1963
El portal dels Serrans
La mel dels anys la pedra ha tornat bruna
que Pere Balaguer va modelar;
l'antic portal, senyer i secular,
és or al sol i argent és a la lluna.
Sota l'arc triomfal, per sa fortuna,
la processó del temps s'ha vist passar:
multituds en continu penetrar
envers la ciutat blanca un temps moruna.
El riu als peus i a espatlles la ciutat
que defensa amb sa forta arquitectura
i salva d'hipotètics invasors,
el portal dels Serrans, emmerletat,
de bella estampa i colossal altura
evoca un temps de màxims esplendors.
El pouet
Humil -humil i pur- està el pouet
amagat en quiet pati soliu;
té el recinte un anímic atractiu
a més del físic d'apagar la set.
Beu de la limfa l'innocent xiquet
i l'home ja avançat i reflexiu;
hom s'acosta al brocal amb un motiu
de mal pregon o abast de benifet.
Pati d'ex-vots en el fogar del Sant
que l'aigua dona i la salut prodiga
per la gràcia del frare miracler.
Pati soliu, de l'esperit sedant,
on com saba de fe d'arrel antiga
brolla el pouet de Sant Vicent Ferrer.
La Llotja
Somni de Pere Compte! Randat fet
en belles pedres brunes i admirables.
Palau magnífic que de venerables
i elevats instituts fores indret.
En el curs de cinc segles, gallardet
dels cívics monuments eres; notables
són eixos murs, tan bells i tan lloables,
des de la base al més altiu merlet.
Llotja dels mercaders! Lloc sumptuós!
Taula de Canvis! Consolat de Mar!
Capítols d'or del llibre històric fan.
Sols resta avui el joiell meravellós
del gòtic monument tan singular
com un record de la València gran.
El Tribunal de les Aigües
S'ouen, pausades, dotze campanades
-fosca veu de l'altívol Micalet-;
besa el sol del migjorn, en or desfet,
dels Apòstols les pedres irisades.
Les imatges, pels segles mutilades,
són ric dosser d'un Tribunal perfet
que en el magne poder dels Furs i el Dret
té ses decisions fonamentades.
-«Calle, i parle vosté»- diu la veu forta
del Síndic que s'imposa, amb la mà estesa,
i escolta del litigi el punt divers...
Fall ràpid de la Seu en l'ampla porta,
que on hi ha seny i justicia i honradesa
no cal la ploma i sobren els papers...
Paisatge de Xàtiva
L'ermita de Sant Antoni
en la vesprada vernal!
Una carretera blanca
es perd en l'espés pinar...
Al fons, el castell altívol,
la collada del Montsant
i els cims esquerps del Vernissa,
d'or al sol crepuscular.
A baix, la vall. Un bell somni
de verds. Camps policromats
com facetes il·lusòries
de la gemma de la mar.
Semblen els blancs caserius
les gavines que, al posar
sobre les aigües, deixaren
sa nota clara, eternal.
Cim elevat de Santa Anna
que el cel vol acaronar;
aspra muntanya del Puig
que emergeix de l'arrossar.
Hortes, tarongers, pinedes,
muntanyes i palmerars,
poc a poc, tot, diluint-se
va en la dolça fosquedat.
L'horitzó és vermell encara
per on el sol s'ha enfonsat;
els teuladins -bells cantaires-
han deixat de refilar.
Solitud en el paisatge.
Hora d'enyor. Camp gemat.
El clar estel del crepuscle
al cel comença a brillar.
L'ermita de Sant Antoni
en la vesprada vernal!
¡Oh paisatge enyoradís
dels meus dies jovençans!
Glorieta
Té un bell encant emotiu
el diumenge ciutadà
Passeig sense sol. El dia
fa via cap a l'ocàs.
Un capvespre suau, dolç,
de cel pàl·lid i rosat;
un capvespre evocador,
nostàlgic, interessant.
Gents que venen, van i tornen
per sota l'espès arbrat;
unes parelles que passen,
ulls fixos, braç junt a braç...
No hi ha horitzó perquè el tanquen
els edificis gegants...
¡Què ofegador l'artifici
d'aquests jardins de ciutat!
Cada minut que transcorre
es torna el cel més opac.
s'han obert, entre les fulles,
els ulls de llum dels fanals.
Guaiten al cel les estrelles.
La gent retorna a la llar...
Riu una dona. La brisa
duu una tèbia olor de camp...