Autor: Pere Aldavert i Martorell
Indret: Portal de Mar (Barcelona)

No que la sal estigui aquí amb tant de predicament com a l'Índia inglesa; però Déu n'hi do dels serveis que ens fa. Sense la sal adéusiau arengades de Galícia. Sense la sal a l'estiu no podríem menjar pernil. Sense la sal i la lluna vella, perquè d'un porc que es mati en lluna nova ni de la cansalada ni dels seus dos pernils no ens ne podem del tot refiar. Sense sal no té suc ni bruc l'escudella. Sense sal ningú ni tastaria l'escarola ni l'enciam.

Però lo millor de la sal als meus temps de criatura, i fins de bordegàs entrevessat, era que ho curava tot, segons moltes mares.

Per això passaven tantes i tantes dones pel Portal de Mar amb ampolles i garrafes: per anar-les a omplir a la Mar Bella, que és on l'aigua era i és encara neta de debò. I si n'arribaven de contentes a casa si s'havien pogut burlar dels carabiners! I si en deien de penjaments contra ells si els hi buidaven les ampolles!

Perquè el cas era aquest: que la sal era estancada i tenien, aque­llos, ordre de que no pogués entrar a Barcelona ni una gota d'aigua de mar... I el carabiner que s'hagués distret ja hauria begut oli si el capità estava de vigilància. Potser li haurien perdonat una distracció en indiana forastera o en vellut de seda de Lió. Lo que els feia anar a parar a Ceuta era una ampolla d'aigua de mar sense primer buidar-la. Per això tots palpaven a les dones per damunt del davantal, tenint-se de sentir sovint de totes: «Palpa a la teva, desvergonyit! Que no saps on hi [ha] mosses que no miren prim? Això és lo que et va ensenyar la teva mare?».

Tot un rengle, d'aquestes amoretes, perquè la ràbia els hi feia perdre els estreps.

No que no, si quasi totes de l'aigua de mar se refiaven! L'una te­nia el noi desganat. L'altra, una filla que li havia perdut els colors. La de més ençà es queixava dels ronyons. La de més enllà de la melsa. Una que de tant en tant tossia es creia tocada de la perdiu. Una que s'engreixava massa no sabia ja com fer-ho per aprimar-se, perquè els remeis d'apotecari ja els havia provat tots.

D'aquest predicament per l'aigua de mar era filla aquella corrua de bones dones. I els metges se'n ressentien de debò, perquè perdien la meitat de les visites.

Autor: Pere Aldavert i Martorell
Indret: Impremta de la Renaixença (Raval) (Barcelona)

Què en va sortir, de «La Gramalla», l'any vinent?

«La Renaixensa», que va morir de mala mort després de passar primerament de revista quinzenal a diari, i al cap d'un quart de segle de les nostres a altres mans.

¿Que si n'hi havia deixat, de pessetes, per no dir mils duros, l'Àngel, en aquesta publicació? ¿Que si n'hi vaig tenir d'afegir jo, de du­ros i mes duros?

Al primer any d'haver-ne fet diari, més de sis mil entre tots dos, ja que jo em guanyava bé la vida a la impremta, que, amb el temps, també tenia d'anar a parar a mans d'altres. Jo ja desdeia. L'Àngel no, que no li venia de mil.

I ve't aquí que un migdia ve a la impremta l'amic Rafael Tintoré, i em pregunta de part de Don Enric Batlló com nos va «La Renaixensa». I jo li conto tota la veritat. I ell que em diu que Don Enric no vol que mori: que apuntem a la seva casa per cinquanta subscripcions més, que varen ser cent quan vàrem posar-la a pesseta cada mes en lloc de dues. I que vagi a cobrar tot un any l'endemà mateix al carrer de Barberà, on els germans Batlló hi tenien una altra fàbrica. Que no me'n descuidi; que Don Enric m'hi esperarà.

I ara s'acabarà de veure qui era aquest bon senyor. Després del déu-el-guard meu i del seu, sense ni deixar-me respirar me demanà el rebut de les mil dues-centes pessetes. Se'l mirà; se'l quedà, i em digué que n'hi fes un altre per l'any que acabava de finir.

—¿Quan vau començar a ptírdre diners, a «La Renaixensa»? No fa un any? Doncs jo també hi vull ser des del primer dia. Faci'm el rebut que li demano, enviï-me'l pel Josep de la Barretina —que ell ja coneixia perquè era el que portava al despatx de la plaça de Catalunya els impresos que fèiem per la fàbrica del carrer d'Urgell61 que varen muntar son pare i son oncle— i en ell li donaré les dues mil quatre-centes pessetes dels dos rebuts.

I ara encara ve lo més bo. Lo primer que jo vaig fer al ficar-me a l'administració de «La Renaixensa», a l'arribar a casa, va ser esbor­rar del llibre de subscriptors del pobret diari nostre a Don Enric, al seu germà Don Frederic i a la casa Batlló i Batlló, perquè les tres subscripcions m'hauria donat vergonya de cobrar-les.

Adonar-se'n Don Enric i enviar-me altra vegada a l'amic Tintoré va ser cosa de set minuts, els que hi havia del despatx de la plaça de Catalunya, que ja no existeix, al carrer de Xuclà, número 13.

—Se n'ha enfadat, Don Enric, de lo que vostè ha fet. Vol les tres subscripcions a més de les cinquanta. I vol que les hi enviï a cobrar demà mateix i per tot l'any que som.

A mi, d'agraït, a l'escriure això els ulls encara se'm neguen.

Con se'm neguen al pensar en Don Eusebi Güell, que per «La Renaixensa» va fer una cosa per l'estil. És lo que em va dir al car­rer de Barberà aquell catalanista que a tot posava el coll: «Ja veurà com serà seguit el meu exemple».

On tenen de ser sinó al cel, homes aixís?

Homes que, sense fressa, tant feren per desvetllar una terra aleshores tant condormida?

Autor: Pere Aldavert i Martorell
Indret: Mercat de Santa Caterina (Barcelona)

I ja sóc al meu barri del Born, que és on los xicots no podíem veure als de la Barceloneta. No bé ens trobàvem dues colles, ja hi érem, a dir-nos el nom del porc, avençada dels cops de pedra que l'endemà, si era dijous, faríem al glacis de la Ciutadella. Ells amb mandrons de tres ulls; nosaltres amb mandrons de dos, que no allarguen tant ni poden tirar pedres gaire grosses. I cames ajudeu-me nosaltres, amb tot i haver tingut tanta llengua el dia abans. I cap allí on per Carnestoltes en Sebastià Junyent endegava el palau d'aquest, ja no atrevint-se els altres a seguir-nos per por dels municipals a cavall que sempre rondaven per allí a la vora a les tardes. Quina poca solta, nosaltres!
Com si portéssim el mal esperit al cos, també agafàrem ràbia als de Santa Caterina quan los botiguers d'allí determinaren fer el seu Carnestoltes perquè es quedaven una pila de dies sense compradores. I ens hi deixàvem caure al sortir d'estudi, a aquella barriada. I trobàvem que aquell Carnestoltes no en tenia res, de senyor. I fins dèiem que anava vestit de llustrina. Al revés del nostre, que talment ho semblava, un senyoràs. Igual que la seva muller semblava una gran dama. I els vestits de la dida amb què venia pel carril de Mataró, si en valien, de moneda! Tanta o més que els que rumbegen pel Passeig de Gràcia les dides d'aquells veritables palaus i que, per no cansar-se portant les criatures al braç, les arrosseguen amb uns cotxets que potser no en tinga de tan bons i de tan bon gust cap fillet ni filleta d'una reina veritable.
Ni crec que s'hi acostés, el «Canonge Llimpiabotes», a Santa Caterina, vestit de general ja des del dia de Dijous Gras. Al Born hi compareixia cada dia per fer acatament a Sa Majestat, de primer, i a Ses Majestats quan ja havia arribat la gran senyorassa.