I dos anys endarrere, deia Na Cèlia...

Autor: Isa Tròlec
Pàgines: 141-143

I dos anys endarrere, deia Na Cèlia, una dona d'on ve vosté, Ramona, va dir que al seu poble cantaven a l'aire lliure i que molta gent asseguda al mig del bancal escoltava les cançons. I que això era font d'ingressos. I Ramona Rosbif, deia que tot en aquest món és qüestió d'input i output. I Na Cèlia no feia cas del que deia Ramona perquè pensava que aqueixes paraules eren lletges. I l'alcalde va dir que si a Anglaterra que tant plovia, cantaven, per què no cantar al poble on mai no plovia? I així és com es va fer el primer i darrer festival de la música de secà. I si haguera vist Valerianet, tan jove, tan bonic, damunt l'entaulat cantant la cama de piedra! I tots dient que se repita, que se repita.

I de sobte, un cotxe de la capital amb un llumet blau damunt. I que se repita. I un altre cotxe de la capital. I que se repita. I com si els cotxes sentiren que se repita, que se repita, varen aparèixer vinga llumets blaus que s'apagaven i s'encenien. I la plaça es va omplir de llumets blaus. I allò pareixia una discoteque. I la revetlla va ser la més sonada de tot el país. I l'endemà, Marieta Penjoll va omplir el cabàs de diners... si ho haguera vist, Ramona, tothom fet malbé! vinga xulles trencades, mossos, bescollades, i vinga blaus.

I Ramona Rosbif deia tot es qüestió d'input i output.

I Na Cèlia no entenia res i xarrava -aquella nit li pegava per xarrar-...

I mentre, els coets, les mantellines, la Mare de Déu. I més blaus.

I si l'haguera vist, Ramona! un xic del poble... Pare Sant Antoni!... si l'haguera vist! Era tan jove com Valerianet, més bonic encara... una perla! La gent bé, deia que no era massa home i la gent roïna que era una dona. Li deien Feli. I Felicianet volia col·laborar a les festes. I vosté sap, Ramona?... va eixir a la processó de Hija de María! I Felicianet amb totes les xiques del poble, de blau cel. I amb una mantellina blanca al cap. I el pentinat tan ben fet. I quan el varen reconèixer, el varen acaçar a pedres. I la Mare de Déu camí de l'església. I Felicianet camí del bancal per a que no l'agarraren. I la processó desfeta. I tot va acabar en trons i llamps. I a la nit fosca Felicianet va tornar a casa son pare. I sense que ningú el sentira es va nugar una corda al coll i es va penjar del balcó. I el balcó es va trencar. I Felicianet va caure a terra. I va trucar a la porta de son pare perquè no duia clau.

Per què la gent sol oblidar les claus?

i va trucar el picaport i son pare li va obrir. I en vore'l va dir -fill meu! damunt de Hija de María un collar al coll?

I en entrar dins de casa, el pare de Felicianet es va adonar que duia un collar al coll i un xal a l'esquena.