Edicions 3i4 (València), 2003
Va ser diumenge. A mitjan matí Nolo Ribes havia passat casa per casa avisant-nos que al migdia hi havia bateig a Sant Joan del Raval. A l'hora convinguda érem a la replaceta de l'església, esperant que s'acabara la missa i els pares i padrins ens obsequiaren amb caramels i alguna moneda. No érem els únics xiquets que hi havíem acudit; n'hi havia un bon grapat que també expectaven l'eixida de missa del bateig. En aparèixer els padrins al replà de les escales, des de la barana mostraren el xiquet acabat de batejar. Començàrem a incitar-los a crits:
Padrí pollós, ha criat un gos.
Padrina pollosa, ha criat una gossa.
Si no tiren confitura,
que es muiga la criatura!!!
En aquell moment, va precipitar-se sobre nosaltres una pluja de caramels i algunes monedes. Ens hi abalançàrem, empomant per l'aire el que podíem, barallant-nos a colps i a espentes pel que havia caigut a terra. Omplíem les butxaques i continuàvem vociferant, mentre seguíem la comitiva cap a la casa dels pares de la criatura. En una de les tupades, la cara de Rafel Sempere va impactar contra el genoll d'algun altre xiquet i se li va partir la cella. Nolo i jo bregàvem amb la turbamulta quan sentírem la veu de Pepiu que ens cridava, esverat. En parar atenció, el vam veure que intentava taponar-li la ferida a Rafel Sempere amb la mà. Rafel plorava, però no amollava els caramels que havia arreplegat. Una veïna li va posar un mocador a la cella i ens va comminar perquè ens en tornàrem cap a casa.
Hi havia coves a les Eretes; coves que havien esdevingut amagatalls nostres. En algunes es feia terreta d'escurar. Les mares ens hi enviaven sovint per recollir-ne. Rascàvem la paret amb un ganivet rovellat; en acabant la terra despresa l'abocàvem en un veixell a propòsit. Odiava fer terreta. Tots odiàvem fer terreta. Les mares no eren gens oportunes quan ens cridaven per fer-nos-en l'encomana: sempre, fóra l'hora que fóra, havien de trencar-nos la seguida del joc. I ningú no t'ajudava a fer-la aviat per continuar jugant. "A qui li toque li toque", era la sentència. Cadascú havia d'assumir la que li pertocava. Ens reuníem a la Cova Gran, la qual havíem designat quarter general nostre. Abans de l'entrada hi havia una mena de trinxera natural on sempre s'estava algú a la guaita. L'altra cova important, la Mitjana, no permetia que s'hi resguardara ningú; de més a més, era la principal "fàbrica de terreta".
La nit de Sant Joan havíem preparat la preceptiva foguera enmig del carrer: andròmines velles, branques seques dels ametlers perduts, argelagues... Ben bé tot el barri participava en la celebració. Tothom havia tret les taules al carrer per sopar a la serena, al caient de la rosada. No debades aquella nit també l'anomenàvem del Ros, pel costum de passar-la tota a la intempèrie, fins a l'alba. Hi havia qui, al punt de la mitjanit, enfilava cap al riu, a l'assut de Vallés, per fer-hi la primera capbussada de l'any. Els enamorats buscaven un camp d'alfàs per rebolcar-s'hi, a fi que els déus de la fertilitat beneïren el seu amor. Miquel l'herbesser, que tenia una taula d'alfals part de baix del Palassiet, hi feia guàrdia amb l'escopeta perquè les rebolcades solien deixar-li l'herbassar tot esclafat. I les xiques fadrines, que dies abans podien haver anat a demanar promès a sant Antoni de Pàdua, a la parròquia del carrer Caputxins, aquesta nit tiraven les tres faves sota el llit per conèixer els havers econòmics dels futurs marits: abundants si collien la fava sencera, regulars si era la fava mig pelada, i un matrimoni d'estretors i misèries si el palp per sota el llit les havia guiades fins a la fava descorfada. Als balcons de les Eretes s'havien instal·lat bombetes de colors per il·luminar el carrer, d'habitud fosc com una gola de llop tan bon punt s'hi ponia el sol. Gaspar l'arrier havia animat la festa tirant coets de canyeta i masclets. De més a més, havia anunciat que al punt de la mitjanit hi hauria ball a la porta de la taverna: havia llogat un tocadiscos i posaria música de pasdobles, a banda, és clar, si podia convèncer Samuel Reig, àlies Pixera, perquè bufara el seu clarinet. Dúlia havia adornat la portalada amb més bombetes de colors i banderoles de països llunyans i desconeguts.
Com l'any anterior, havíem tornat a quedar per anar a buscar la falaguera, que floria i granava només aquella nit màgica.
-Hem d'estar alerta quan la vorem florir -havia explicat Nolo Ribes a Rafel Sempere, que desconeixia la màgia de la falaguera-, perquè aleshores es començaran a eixir pertot donyets, dimonis i esperits. No hem de tindre por. Si mos ve la por, estem perduts perquè perdrem la raó i mos tancaran en un manicomi, com a Ricardet Mas, que per això es va tornar xirivia, perquè va vore florir la falaguera i va prendre por. Mosatros, com ho sabem això, hem d'aguantar. I quan tota la boterada d'esperits desapareixerà, demanarem lo que voldrem que mos ho donaran...
-Ahir els astronautes Armstrong, Aldrin i Collins van arribar a la Lluna...
Pepiu Martí va anunciar-nos la notícia amb solemnitat. Va assenyalar un punt aleatori en el cel esblanqueït pel sol d'estiu.
-Armstrong ha posat els peus a la Lluna i ha dit: "És un pas molt xicotet per a un home, però molt gran per a la humanitat". Ho he sentit per la ràdio. M'agradaria ser astronauta i dir coses tan ben dites com la que ha dit Armstrong.
Ens trobàvem tots dos sols damunt la penya de la Plaça de Bous.
El sol començava a picar i les cigales acreixien la potència de la seua frenètica cridòria. Vaig indicar un indret entre la darrera de les cases de les Eretes i la Casa Roja.
-Nolo esta pasturant allà les ovelles -vaig dir.
Pepiu va davallar tot d'una de la penya i el vaig seguir. Quan fórem a prop d'on era Nolo Ribes, Pepiu va xiular-li. Nolo va alegrar-se de veure'ns i va agitar els braços perquè ens afanyàrem. El seu gos, Rinti, va observar-nos impassible mentre ens hi acostàvem: només li interessaven les ovelles.
-No has anat al taller de ton pare? -em va preguntar Nolo.
-Hui se n'ha anat a Canals, a vore fàbriques.
Ens vam enfilar tots tres dalt d'un nouer. Nolo va traure del sarró una petaca de tabac i ens la va mostrar amb satisfacció.
-Ostra, és com la de Benet! -vaig emocionar-me.
-Pareguda -va dir Nolo-. És de mon pare. Li l'he furtada.
Amb idèntica habilitat amb què solia plegar els cigarrets a Benet el gitano, se'n va preparar un.
-En voleu? -ens convidà.
Vam respondre afirmativament i Pepiu va ser l'encarregat de calar-li foc amb un encenedor de benzina. Va produir una llama potent i pudenta. En fer-li la primera xamada, Pepiu va estossegar, i jo a continuació. Nolo no va tossir.
-Pepiu diu que ahir no sé qui va posar els peus a la Lluna –vaig dir.